No és gens difícil descobrir racons increïblement bonics a les terres valencianes: senzills, autèntics, pobles amb vitalitat i bellesa genuïna, rius que evoquen el riu de la vida, basses i assuts amagats de verds quasi innomenables. Com menys t’ho esperes, ensopegues amb un indret fabulós –però mai heroic o estupefaent, sempre a la mesura humana –, ple de vida: la naturalesa genera vida i l’encomana. Però també –ai las! – és fàcil trobar racons exageradament kitsch al País Valencià que no hauries gosat mai imaginar. Apareixen en Instagram i en moltes xarxes com a visites indispensables i inajornables, racons romàntics, bonics, seductors … Potser és tota aquesta publicitat i el reclam que generen allò que ha dut negociants de tota mena –hotelers, restauradors i les mateixes administracions locals– a embrutir i abrutire (a la francesa) el que un dia fou autèntic i commovedor, inspirador, però molt menys rendible, evidentment.
Però què és el «kitsch»? Costa definir-ne el concepte perquè el kitsch és moltes coses alhora i cap en essència, i segons a què ens referim i en quin context, estarem més a prop d’una idea que no pas d’una altra. Susan Sontag en va parlar en un assaig famós dels anys setanta, inclòs en Contra la interpretació. Hermann Broch –el gran novel·lista austríac exiliat, autor de la trilogia Els somnàmbuls –el va circumscriure molt bé. Retòrica superficial i efectista, mal gust, inautenticitat, plàstic, entre altres minúcies… El kitsch és un concepte estètic i polític, esvarós però útil, en gran part, perquè designa una realitat inaferrable en la qual domina l’embolcall convencional, primer, i després la tirada a fer negoci. Engloba l’esfera estètica i alhora l’àmbit polític. L’estètica, ja sabeu, també és política.
Si ho referim a la natura, el kitsch dona resultats com ara aquest: posar guixetes d’entrada a un riu i a un salt d’aigua, cobrar 4 o 5 euros per cap, després d’haver pagat 5 euros per l’aparcament –amb l’incentiu de l’aparcament gratuït si dineu en algun dels molts restaurants de cuina barroera i plastificada– deixar que et regiren les motxilles per assegurar-se que no hi dueu menjar i, una vegada «dins» de les fonts, vigilants astuts miraran perquè no et passes del teu torn de visita, a la qual cosa ajuden els braçalets de diferents colors fluorescents, segons la franja horària de visita elegida.
I la cosa va així: mentre estàs fent cua, observes des de dalt la bellesa del salt i de les pedres, i de sobte, has de fer un gran esforç per fer-ne abstracció: de la lletjor dels indicadors plastificats de colors cridaners, abstracció de les guixetes i del tauler de preus, abstracció dels clauers super kitsch que fan amb la teua foto quan hi arribes, foto de família, foto en solitari. Abstracció de la taquilla amb clau on cal deixar el menjar que no et permeten dur a dins, de les cues, de les desenes d’aparcaments, restaurants i botigues de records carregades d’escarpins i samarretes antiestètiques, i cares, abstracció de l’atracció de cartró pedra de dinosaures fake i de tot el «made in China» imaginable. Abstracció de (la mateixa) abstracció. I si ho aconsegueixes, i no és fàcil, abans de tocar l’aigua convé respirar fondo i potser amb paciència arribaràs a posar els peus al riu, mentre esperes que el de davant faça el saltet o puge l’escala per a poder, tu també, fer el saltet, entrar al toll o pujar l’escala… No desvelaré el nom del municipi que ha trobat en aquest riu una mina d’or per no ofendre ningú, però si coneixeu bé l’interior de la comarca de la Marina, potser ja heu esbrinat de quin poble, de quin riu i de quines fonts parle.
Sens dubte, els paratges «naturals» de gran bellesa són un reclam per al negoci turístic que s’hi llança en planxa sobre aquestes bonicors de la natura i sobre llogarets que un dia foren bonics i genuïns i avui són d’un barroquisme degradat que festeja amb la xaroneria més descarnada.
No molt lluny d’aquestes fonts hi ha una altra mina d’or, un poble menut, menudíssim, on a partir de les vuit de la vesprada no hi ha ni rastre de vida als carrers, però on durant el dia la caixa registradora no s’atura ni per un moment: clinc, clinc, clinc…. Un poble que s’omple de gom a gom de turistes i visitants generalment esmaperduts d’ací i d’allà, però on no hi ha vida de veïns ni quotidianitat, de fet, no hi viu quasi ningú i sembla més una mena d’escenari cinematogràfic que no un poble. Això sí, per la seua ubicació privilegiada, ofereix molt bones vistes, un gran reclam per a turistes de totes les possibilitats: des dels super-rics que s’allotgen a un dels coneguts Vivood Lanscape Hotel amb Infinity pool, per 300 o 400 euros la nit, fins als que busquen cases rurals o hotels més modestos o, almenys, assequibles. Hi ha per a tots els gustos i necessitats. I sobretot, hi ha molt a triar per als enamorats de les frikades com ara museus de tota mena de miniatures i bajanades: de nines, de micro-gegants, de salers i pebrers, de soldadets de plom, i amb sort, un museu etnològic, però també botigues de la dimensió d’un supermercat de poble plenes de falsa artesania, el més kitsch que pugueu imaginar mai i a un preu desorbitant. Al capdavall, un poble que té, com diria Pere Rovira, «l’empastifat decorativisme que trobem en tants pobles bonics, fets, sembla, perquè els visitants contemplin i aprovin la seva bonicor». En tot cas, la d’aquest indret no és la bellesa viscuda de tants altres pobles, «sense premeditació, ni floritures ni tipismes degradants», i si se’n salva, és per un paisatge únic i privilegiat, poc més. Us deixa bocabadats… Tampoc no en desvelaré el nom, aneu endevinant, s’admeten apostes. Ensopegareu amb ell sense eixir d’aquesta comarca, la Marina Baixa, la qual és alhora un dels nostres territoris més bonics i amb alguns raconets miraculosament verges, si bé constantment amenaçats, quan no pel foc, per la mà de l’home o per l’imaginari capitalista.
I per a arrodonir el tour de les visites kitsch, un canvi d’aires i de comarca, vora mar ara. Fa poc he fet la descoberta d’un bar-pizzeria amb terrassa i bones vistes, ubicat sobre un turó, al costat d’una pressumpta cova visitada, en el seu dia, per pirates llegendaris. L’olor de la cova ja tira de tos, la carta del «restaurant» també, i sobretot allò que més fa sospitar és el cartell plastificat sobre la paret de l’entrada de la cova amb la llegenda «històrica» escrita en tipografia gòtica i, per descomptat, en castellà. La qual cosa potser està en harmonia amb el fet que siguen reclams turístics postissos, completament aliens a la nostra història, llengua i cultura. Sovint costa molt trobar res de tradició ni genuí en allò que es ven com a tradicional. Ja em direu què té de significativament valencià la cova del pirata Dragut, els soldadets de plom, els salers…
I per si fos poc, sovint aquests llocs tan fascinants amaguen una manca de caliu humà inimaginable… Al mateix poblet que he esmentat adés, un dia d’hivern uns viatgers espantats per una pluja de mil dimonis van anar a demanar a un restaurant si podien utilitzar els lavabos perquè un dels seus xiquets tenia una urgència, a la qual cosa els responsables del local van dir taxativament que no, que ells estaven per als clients, per als clients, és clar, que aquell dia no veurien perquè diluviava i feia un fred esfereïdor, per als clients, dic jo, que amb amabilitat, podríem haver estat nosaltres. Així que, vam pegar a córrer perquè segons com i quan «fugir és obeir», que diuen per l’Alcoià.
