El negoci de les multinacionals, contrari a tota diversitat, està servit. Però, ai!, no tots som iguals. Estats Units ens queda molt lluny als europeus, geogràficament parlant. Però ens ha sabut exportat i implantar a la resta del món, amb molta eficàcia i des de fa molts anys, la seua manera d’entendre la vida, competitiva, agressiva, i aparentment desinhibida i feliç. Recorde com una parella, tornats d’un viatge a Nova York, em deien que no els havia impressionat gens la ciutat, que era com si ja hagueren estat abans, per les pel·lícules i les sèries de televisió, aclarien. En realitat, reconeixien els escenaris, poca cosa més. Quan has fet teua l’american way of life amb els gratacels, els ponts immensos, els cotxes, les autopistes entrellaçades, les casetes dels suburbis, totes amb el seu jardinet, la roba informal, les sessions de pizza i birres davant la televisió…, pots quedar atrapat dins un model únic que identifiques amb la bona vida, el progrés i la felicitat.
Possiblement Europa, en especial l’occidental, és la cosa més semblant en certes formes i costums als USA. L’altre dia, en un d’eixos passejos gens bucòlics que tan bé alimenten el cos i el cap, vaig constatar com conviuen atrotinadament a prop de ma casa supermercats, magatzems, i, com no!, McDonald’s, Burger King, i un poc més enllà, un Kentucky Fried Chicken; també pizzeries i restaurants asiàtics, juntament amb alguna que altra cerveseria o cafeteria més nostrada. Hi ha també vàries residències d’estudiants. Una estranya amalgama urbanística. Sí, visc a prop de la universitat d’Alacant. Algunes d’aquestes residències, edificis alçats precipitadament en temps del boom immobiliari havien quedat a mig acabar, alguns vandalitzats i pràcticament en ruïnes. Però darrerament s’han rehabilitat i posat en ús, desconec per qui. El ben cert és que una d’elles va acollir refugiats ucraïnesos durant prou temps. Els veies passejar pels voltants, o fumant i xarrant a la porta de l’edifici. Ja han marxat. Com la seua guerra, aquells refugiats de la solidaritat inicial han passat a la invisibilitat. Molts d’ells residiran en altres pobles i ciutats, hauran trobat ajudes, casa i treball i els xiquets aniran a escola i aprendran les nostres llengües. S’han esvaït. Blancs, rossos, s’han fos entre nosaltres, sense possibilitat de retorn tal i com estan les coses per l’orient europeu. El temps i l’ajuda nostra els haurà servit.
Però ara acollim uns altres refugiats. Al cor de la ciutat mai se n’ha parlat, o mai se n’ha sabut d’aquells refugiats, ni ara dels nous. Són tots joves, molt joves, de pell negra i brillant. No hi ha xiques. Els veus a les portes de la residència on habiten, a soles amb el seu mòbil i els cascos posats a les orelles, com qualsevol altre adolescent. El món, hui, es viu a través de les màquines… O els veus en grups menuts, passejant i parlant en llengües africanes, encara que també saben francès o anglès, les llengües colonials, que reserven per a la supervivència. Juguen al futbol en els xicotets camps esportius habilitats per a servici dels veïns de les urbanitzacions d’adossats, jugant partits sota la seua pròpia i única mirada, malgrat fer, alguns, jugades dignes d’un Yamine Lamal. Quan ells juguen -no sé si s’ha pactat amb els veïns algun horari-, no hi ha altres adolescents del veïnat compartint jocs. Estan a soles, ells. De vegades els veus anant a les hamburgueseries. Compren menjar -supose que amb una assignació o un bon- que s’emporten a la residència, o, millor dit, al carrer de la residència, i allí, a l’aire lliure, mengen el mateix que els nostres joves. Les bosses de paper marró amb les deixalles, resten inerts al voltant d’uns contenidors de residus que no donen més de si.
Mentre nosaltres pensem en un kit de supervivència, fent broma però sabent que dels nostres impostos es pagaran armes per aquella guerra d’Ucraïna que gairebé havíem oblidat, ells fan de les bosses de menjar ràpid estil nord-americà el seu propi kit. I esperen. No sabem què serà d’ells, ni quant de temps estaran per ací, en esta mena de confinament-quarantena. No van a cap centre educatiu, no s’arrelen. Passen el temps i esperen. Esperen confiats un nou destí, que desfarà els efímers llaços d’afectes que acaben de crear entre ells; mentre, ací i als Estats Units, presumptes paradisos d’oportunitats, com fongs malignes, creixen l’odi, el racisme i la xenofòbia. I la patronal de la construcció malda demanant mà d’obra (quan es menyspreen els qui tenim jugant al futbol i amb kit McDonald’s), i el PP i Vox clamen contra la immigració (quan el nombre d’afiliats descendeix constantment per la baixa natalitat nostrada). Quin món tan estrany, tan lleig, tant sense sentit estem fent!
