En «Mayor Oreja (o la persistència de l’actitud precientífica)» vaig fer servir un recurs extemporani quan apuntí que potser Moisés (a qui se li atribueix l’autoria dels cinc primers llibres de la Bíblia) no elaboraria hui en dia el mateix relat de la creació del món i de l’home en el Gènesi. Hi ha un problema, però: en les desenes de llibres de més de 40 autors que conformen la Bíblia es repeteix en moltíssimes ocasions que està inspirada per Déu, font de les paraules que conté i supervisor del procés d’escriptura del seu missatge. Impensable fer-li esmenes.
La topada dogma-ciència cresqué a mesura que la segona progressava fent descobriments que divergien de la paraula de Déu. El cristianisme ha hagut d’adaptar-se i obrir-se a una interpretació no literal de l’Escriptura. Quelcom que no comparteixen les esglésies més fonamentalistes entre la pluralitat que hi ha a la família protestant, i les faccions més integristes (on sembla militar Mayor Oreja) que conviuen dintre de la unitària Església catòlica.
Un sumari dels errors del segle
Des de la ciència la solució als desacords dogma-ciència era simple i estava en els orígens del naixement de l’actitud científica: separar els àmbits de coneixement de la fe i de la raó. La jerarquia catòlica però, ha passat de sotmetre i censurar, subordinant la ciència al dogma, a afirmar que es tracta de coneixements que poden i deuen harmonitzar-se. Una pretensió problemàtica, potser inabastable, que es tradueix en successius moviments d’obertura i accions de replegament, i en un llenguatge de vegades ambigu als textos on l’Església es pronuncia sobre la relació entre dogma i ciència. La història ens mostra que la relació d’independència proposada des de la ciència sembla inviable per la jerarquia catòlica.
I així, entre 1757 i 1825, i ja reconeixent que amb les aportacions d’Isaac Newton la revolució copernicana era imparable s’anul·laren les disposicions en contra de la publicació a Roma de les obres heliocentristes. Tres segles des del darrer concili de Trento –on l’Església catòlica es reafirmà contra el cisma protestant– tingué lloc el següent Concili, el Vaticà I (1869-70) sota el papat de Pius IX. Entre els objectius, reforçar l’autoritat papal –s’aprovà el dogma de la infal·libilitat– enfront del racionalisme i el liberalisme. Un dels documents que produí fou la Constitució dogmàtica Dei Filius, on podem llegir: «mai pot haver-hi vertadera contradicció entre la fe i la raó, ja que és el mateix Déu que revela els misteris i infon la fe, qui ha proveït la ment humana amb la llum de la raó». La superioritat del dogma continua, però present quan afirma que «la fe s’hi troba per damunt de la raó» i que l’Església «té per encàrrec diví el dret i el deure de proscriure tota falsa ciència». Prèviament, en 1863 Pius IX havia publicat l’Encíclica Quanta Cura, que inclou un Índex dels principals errors del nostre segle. En conté 80, incloent-hi 7 (VIII a XIV) reafirmant la subordinació de la ciència al dogma.
Una mostra d’ambigüitat
Lleó XIII succeí Pius IX. En 1893 trau l’encíclica Providentissimus Deus, on reitera la doctrina de la inerrància bíblica (l’absència de qualsevol error). En el començament del paràgraf 42 sembla admetre la separació entre ciència i dogma: «No hi haurà cap desacord real entre el teòleg i el físic mentre ambdós es mantinguen en els seus límits». A continuació però, s’esvaeix qualsevol possibilitat d’independència quan, remuntant-se a Sant Agustí, recepta com ha de comportar-se el teòleg si sorgeix la discrepància amb els científics: «Tot el que en matèria de successos naturals poden demostrar-nos amb raons vertaderes, provem-los que no és contrari a les Escriptures; però el que traguen dels seus llibres de contrari a les Sacres Lletres, és a dir, a la fe catòlica, demostrem-los, com siga possible, o almenys, creguem-nos fermament que és falsíssim».
El jurament antimoderniste
Pius X succeí Lleó XIII. En 1910 publica Sacrorum Antistitum, regulant tots els aspectes de l’ensenyament de la teologia i filosofia en les institucions catòliques, de l’accés a càrrecs i dignitats eclesiàstiques; inclou mesures de censura i vigilància per tal d’alliberar el catolicisme de la infiltració modernista. El text conté la fórmula d’un jurament contra els errors del modernisme que haurien de fer tots els qui exerceixen un càrrec en l’organització de l’Església.
No es tracta del modernisme literari i artístic de principis de segle XX. En el context del catolicisme, es diu modernisme teològic al conjunt de corrents filosòfics emergents en la mateixa època i que havent arrelat dintre de la institució catòlica facilitaven el qüestionament de la veritat revelada i inamovible, és a dir, la literalitat de l’Escriptura, a favor de la interpretació en funció de la realitat cultural de cada època i del sentiment religiós subjectiu.
Si Pius IX s’avançà amb l’Índex d’errors del segle, quan aquests apuntaven, Pius X els combaté i aturà quan s’havien instal·lat. En 1907 publica el decret Lamentabili sine exitu condemnant 65 enunciats dels teòlegs catòlics modernistes, i tot seguit l’encíclica Pascendi Dominici Gregis, on descriu amplament els errors del modernisme que qualifica de compendi de totes les heretgies. Si en el passat les diverses heretgies qüestionaven alguna part concreta del dogma, el modernisme, en abandonar la literalitat de l’Escriptura, suposava un atac global. La solució era actualitzar la filosofia de Tomàs d’Aquino, la neoescolàstica, i instaurar el jurament antimoderniste de 1910. El contundent llenguatge i la col·lecció de qualificatius en molts passatges de la Pascendi em rememora el discurs immobiliste de Jorge de Burgos, el vell bibliotecari de la novel·la d’Umberto Eco que vaig comentar en «El nom de la rosa».
El sacerdot Umberto Benigni fundà en 1909 una organització secreta (Sodalitium Pianum) per a col·laborar en la vigilància i la denúncia dels sacerdots sospitosos de modernisme teològic i de no seguir les directrius de la Pascendi. Els historiadors que han estudiat l’episodi conclouen que Pius X aprovà l’organització i la forní econòmicament. Un frare caputxí català, el canonge Josep de Calassanç Vives i Tutó, considerat autor material de l’encíclica Pascendi, fou membre de la direcció de la Sodalitium (vegeu pàg. 19 d’aquest treball). L’organització fou dissolta per Benet XV en 1921.
