La nova consellera d’Educació, Carmen Ortí, ha fet la seua posada de llarg en el càrrec amb una roda de premsa. Com a la immensa majoria de polítics que un bon dia apareixen damunt de la poltrona, fins ahir mateix ignorava per complet l’existència d’aquesta senyora. Em pregunte d’on els deuen traure, els polítics, quins mèrits atresoren o quins estudis han cursat per fer-se valedors del lloc a què són destinats. Sí ens consta, en canvi, que molts d’ells ignoren absolutament el tema de què s’han d’ocupar. Com en el cas de la dissortada Salomé Pradas, potser t’assignen un lloc de màxima responsabilitat en, posem per cas, emergències, quan tu del que entens és de lleis i pleits i coses per l’estil. I llavors passa el que passa. Perquè més que a posar solucions als problemes i urgències dels administrats el polític comú aspira a gaudir tranquil·lament del càrrec, sense massa ensurts, i fa vots perquè la realitat es mantinga com una bassa d’oli mentre ell es dedica a llegir la premsa esportiva, papallonejar entre canapès i inauguracions de qualsevol fotesa i deixar que vagen caient els fulls del calendari i les nòmines, invariablement abundoses. Passa, però, que la realitat és molt fotuda i a la que et descuides te la munta amb inundacions brutals, vagues inoportunes o protestes vàries que semblen expressament programades per emprenyar-te i omplir d’espines el teu camí de roses. En tal cas la reacció en el càrrec per al qual no estaves preparat pot ser més visceral i maldestra. Això li passà a l’inoblidable antecessor de Carmen Ortí, José Antonio Rovira, expert en economia aplicada i política que resultà ser un absolut negat en matèria educativa i cultural. Naix d’aquesta circumstància repetida tant insistentment en el nostre sistema –polítics no preparats per desenvolupar correctament les seues funcions– l’expressió “posar una rabosa a vigilar el galliner” o “contractar un piròman com a encarregat d’una benzinera”. ¿Com podia ser conseller d’Educació valencià un personatge la prioritat del qual era marginar la llengua pròpia (no d’ell, confès renegat, sinó dels seus administrats i la del país segons la definició estatutària)? ¿O com va poder ser president de la Generalitat un individu absolutament aliè a la realitat valenciana que sempre va anteposar els plaers privats a les necessitats col·lectives? Arribem a la conclusió que la majoria de professionals del ram són intercanviables i prescindibles, o hostils i tòxics en el pitjor dels casos, sense mèrits computables per a l’exercici de les seues comeses com no siguen la fidelitat a l’amo, el jurament als principis fonamentals del moviment o partit i l’habilitat en el subtil art del llepaculisme i els colpets a l’esquena.
Però tornem al tema que ens ocupa de la nova consellera i els primers indicis de per on poden anar els trets educatius i lingüístics. I donem-li temps, perquè en la primera roda de premsa ha dit coses de molta substància que faríem bé prendre’ns seriosament. Per exemple que [sic] “el valencià s’ha d’usar per gust, no per imposició”. Als factors que els experts sociolingüistes assenyalen com a beneficiosos per a una llengua minoritzada com la nostra –prestigiar-ne l’ús des de les instàncies de poder, impulsar-ne la presència en els mitjans de comunicació públics i privats, alimentar la lleialtat i autoestima dels usuaris, establir-ne el coneixement com a requisit indispensable per a la funció pública, considerar-la com l’element primordial per a la cohesió i integració socials, etc., etc.–, la flamant nova consellera hi afegeix un aspecte vital que no havíem teoritzat fins ara, el del gust. Com no hi havíem caigut encara? La fórmula em sembla tan revolucionària en temps depressius presidits per tota mena de fatalismes que a partir d’ara la recuperació del valencià en tots els àmbits i la suma de nous parlants seran cosa de bufar i fer botelles. El gust! O, millor, el gustet per eixa tirada tan valenciana pels diminutius. Ja imagine els eslògans que presidiran les campanyes de promoció del valencià, altament efectius en el context d’un poble tan procliu a la festa i la bona vida (In tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città): “Després d’una esgotadora jornada, lliura’t al plaer del valencià”, “A la taula i al llit al primer crit de gustet en valencià!”, “Fes-ho en valencià: dona més gust!”… Efectivament, deixem les imposicions per a les llengües antipàticament majoritàries, que a nosaltres ens és reservat tot el gust. Fills de Tirant i Carmesina, un idioma que produeix tant de plaer no morirà mai!
