De tant en tant i, segurament com a resultat de l’autoodi que ens han inoculat, hi ha qui respon a qualsevol crítica al govern o proposta al poble valencià, amb la crossa referent al fet que «tenim el que el poble ha votat». Hi ha qui va encara més lluny i com si es tractés d’una maledicció bíblica ens diu que «ens ho mereixem» A la meua manera de veure això respon a una visió molt estreta, pobra i limitada dels drets de la ciutadania. El fet que una persona o moltes persones voten en un moment donat una opció, no té per què suposar que el vot anul·la tota possibilitat de crítica, o el dret a canviar d’opinió o d’opció política. El vot no és un compromís de fidelitat absoluta de quatre anys i, en tot cas, la fidelitat l’hauria de mantenir el partit votat, no les persones que voten. I més enllà dels vots i dels sistemes basats formalment en votacions de caràcter teòricament universal, hi ha vida i drets que van més enllà de les votacions i de la participació o no en aquestes.
De fet, el resultat electoral resta molt viciat en totes les denominades democràcies liberals que són les que es vanten de ser democràcies modèliques, perquè les mateixes lleis electorals estan dissenyades per a perpetuar el sistema i, gairebé sempre, tendeixen a primar els partits que eren majoritaris (o els seus hereus) quan es van aprovar eixes lleis. Així podem comprovar com, en el nostre cas, no costa el mateix nombre de vots elegir un diputat o diputada per la circumscripció de València, Alacant o Castelló. Si ens n’anem a analitzar les votacions al congrés o al senat espanyol, les diferències són abismals entre circumscripcions com ara Alacant i Sòria o Conca per posar només uns exemples.
Tot i això, aquestes asimetries en els valors dels vots de cada ciutadà o ciutadana -sense entrar ara en el biaix de classe o de com poden condicionar decisivament els resultats electorals les classes dominants i els mitjans de comunicació-, no li lleva legalitat a la votació perquè les normes electorals estan basades en lleis electorals i, per tant, són legals. El que podem i hem de qüestionar és la legitimitat, que es basa en l’acceptació tàcita o explícita d’una autoritat o d’un govern o el seu qüestionament. Per exemple, un govern pot ser legal si és elegit i compleix les lleis i procediments establerts, però encara pot ser percebut com a il·legítim si és corrupte, ineficient, negligent o no representa els interessos de la majoria de la ciutadania. Això, qualsevol poble colonitzat ho sap a bastament, perquè uns dels mecanismes de les metròpolis per a mantenir la fidelitat de les elits dels països colonitzats, consisteix a donar màniga (més) ampla a la corrupció de tota mena. El País Valencià no en som una excepció.
En el nostre cas, no em queda cap dubte que en els dies que encara li resten al govern de Mazón, siguen els que siguen, mai més serà un govern legítim. Mai més, perquè qualsevol de nosaltres pot pensar legítimament que està tacat de sang, per la negligència amb resultat criminal en la gestió de la DANA. Després vindran els tribunals i el condemnaran o no, però tornarà a ser una qüestió legal, perquè la legitimitat rau en una percepció ètica i moral de la valoració que hom pot fer d’un govern o una autoritat donada. Un altre exemple és el monarca espanyol. Pot ser legal perquè la Constitució espanyola reconeix la monarquia, però mai podrà ser una autoritat legitima perquè la mateixa monarquia està basada en un principi discriminatori –només poden ser reis els hereus de la mateixa família, discriminant la resta de milions de famílies— i, perquè en el cas dels Borbons, la seua legalitat naix de la il·legalitat del règim franquista nascut d’un colp d’estat, del qual és hereu directe.
Tornant a casa nostra, n’hi ha un altre element de pes que avala la il·legitimitat de Mazón i el seu govern. Un element més secundari en dies en què la «normalitat» preval, però que ara mateix cobra inusitada força: a Mazón el 28 de maig del 2023 només el va votar el 17,6% de la població. Sí, ha llegit correctament: el 17,6%.
El total de població resident al País Valencià a 1 de gener de 2023 era de 5.216.195 persones.
El cens electoral per a eixes eleccions va ser de 3.731.958 és a dir el 71,5% del cens total. El PP va obtindre 918.415 vots, que representaven el 34,90% dels votants, però amb relació al total d’habitants en eixos moments, només el van votar el 17,6% del cens total de la població. És obvi que els i les joves menors de 18 anys, i els xiquets i xiquetes no poden votar –l’edat del dret a vot també és una decisió política-. Tampoc poden votar algunes persones que han perdut, per diverses causes, el dret de vot, una xifra que en tot cas és estadísticament reduïda. El que vull destacar, però, és que la legalitat de Mazón (ni senyor ni honorable) està suportada legalment només en la representació obtinguda del 17,6% del cens total, més els vots parlamentaris dels seus aliats declaradament feixistes.
Es podrà dir que així i tot, els altres partits encara són menys representatius, i tindran raó. D’ací el qüestionament del mateix sistema electoral, però el que és evident ara mateix és que ni èticament ni moralment Mazón té cap legitimitat per a continuar de president de la Generalitat Valenciana i que el seu suport legal és molt reduït. I la pregunta que hom es pot fer legítimament és sobre aquests altres partits: com és que no utilitzen la seua representació legal i la legítima per a exigir, no només la dimissió de Mazón, sinó que també la fi de la legislatura i la convocatòria d’unes noves eleccions?
Si la il·legitimitat és traslladada del Govern a les Corts, per desistiment de les seues funcions del conjunt de diputats i diputades, el divorci polític entre els partits i el conjunt del poble, creixerà de manera exponencial.
