En els minuts finals de la pel·lícula A Complete Unknown (dirigida per James Mangold), Bob Dylan abandona Newport després d’haver protagonitzat l’incident que determinarà el seu futur, en 1965. A Newport se celebrava un famós festival de música folk, però Dylan s’hi presenta amb un conjunt d’instruments elèctrics per a tocar algunes peces del seu nou àlbum, Highway 61 Revisited. Va fer el mateix efecte que un pastisser amb tota mena de delícies de sucre enmig d’una festa de diabètics. La pel·lícula, òbviament, força la versemblança de l’episodi, introduint elements que no es van esdevindre en aquell lloc (com l’espectador que li crida «Eres un Judes!»). Però això és igual: és una obra de ficció. La qüestió és que el pas real que hi fa Dylan és irreversible: contradient el públic (passant-ne olímpicament), es disposa a seguir el seu propi camí. I així és com deixarà de ser un cantant de folk nord-americà i es convertirà en un cantant de rock universal.
Timothée Chalamet, l’actor que interpreta el protagonista, és a dalt de la seua moto, a punt de fugir, quan Monica Barbaro (Joan Baez) se li acosta i li diu:
–Let go of it, Bobby. You won («Lleva-t’ho del cap Bobby. Has guanyat»).
–What did I win, Joan? («Què he guanyat, Joan?»), retruca Dylan.
–Freedom. From all of us and our shit («La llibertat. De tots nosaltres i les nostres merdes»).
No tinc ni idea si el diàleg és real, però és versemblant, que és el que importa. Allí acabava de rubricar-se la definitiva presa de control de la seua vida i la seua música per part del compositor més revolucionari dels anys 60, amb el permís de The Beatles.
Aquells pocs anys entre 1961, quan Robert Zimmerman arriba a Nova York des de la seua Minnesota natal i tria nom artístic, i 1966, quan pública l’obra mestra Blonde on Blonde, resulten un lustre fascinant. Si Dylan haguera seguit els consells de gent benintencionada com Peter Seeger (magníficament interpretat al film per Edward Norton), el món s’haguera perdut una explosió de sons i versos inigualable. Ho diu el protagonista, a la pel·lícula: «Si fora per alguns, estaria sempre cantant Blowin’ in the Wind». Però la lliçó de Newport és que de vegades cal enutjar una minoria per a conquistar el teu propi respecte.
De tota manera, el Dylan dels anys 60 no va enterrar per a sempre el seu cor protestatari. Si bé és veritat que el vent llibertari de Blowin’ in the Wind es converteix directament en l’Idiot Wind de Blood on the Tracks (1975), el mateix any es trau de la mànega la llarguíssima Hurricane (de l’àlbum Desire), que reviu l’esperit contestatari dels primers 60 en favor d’un boxejador negre injustament condemnat.
A Newport, dalt de l’escenari, Dylan interpreta Like a Rolling Stone. És un colp de maça damunt la taula, però un excés imperdonable per als qui el volien només amb una guitarra i una harmònica. El premi: durant anys i panys, aquesta peça ha estat considerada la millor cançó rock de la història. Però els espectadors de Newport no podien ni somiar-ho.
En el fons, la lliçó de tot plegat és que tot creador ha d’enfrontar-se al seu Newport. No ha de buscar ser popular a qualsevol preu, ni afalagar una selecta minoria més o menys endogàmica, sinó que ha de disposar-se a ser ell mateix per damunt de qualsevol crítica circumstancial. Perquè només es pot aportar alguna cosa al proïsme si prèviament tenim la casa arreglada per dins.
Si encara no heu vist A Complete Unknown, no tardeu. Tenia huit nominacions a l’última edició dels Oscars, però no en va obtindre cap. I què. El públic ja l’ha convertit en el film de l’any. I ara ja sabeu per què.
