Fins ara, hi havia dues constants en la política portuguesa: el nord votava a la dreta i el sud, a l’esquerra, i l’Alentejo era un feu dels comunistes. La primera constant, gràcies al miratge del guanyador en cada districte electoral, més o menys es manté, però la segona sí que ha saltat definitivament pels aires aquest passat diumenge: per primera vegada des de la Revolució dels Clavells (de la qual celebrarem el mig segle en un mes), el Partit Comunista Portugués no ha elegit cap diputat a l’Alentejo. Lluny queden, doncs, els temps d’Álvaro Cunhal, en què més de la meitat dels alentejans arribaven a triar la papereta de la corbella i el martell per a dipositar en les urnes.
Tanmateix, què ha passat? Quina altra papereta han triat en aquestes eleccions els alentejans? Vet ací el problema o la clau de volta: l’auge de l’extrema dreta de Chega correlaciona quasi a la perfecció amb el mapa dels feus electorals comunistes. Si llevem l’Algarve, la regió portuguesa més meridional, que, així i tot, es podria definir com un Alentejo turboturistificat, els millors resultats de Chega es donen a Setúbal, Beja, Évora… Allà on Cunhal superava o fregava el 50% dels vots en els bons temps. El Zé Povinho alentejà ha passat d’alçar el puny tancat a alçar el braç amb la palma oberta per a demanar un taxi.
No es tracta de cap novetat, així i tot. Aquest transvasament de vots des de les files comunistes cap a les files de l’extrema dreta ha estat ben estudiat i descrit a França, allà on primer es va poder identificar; i, en certa manera, no hem deixat de veure’n des d’aleshores en moltes altres bandes del món occidental, encara que segurament no d’una manera tan clara i nítida com a Portugal. La primera reacció al respecte, ara bé, sí que sol ser prou habitual: culpar l’esquerra woke —siga això el que siga— d’abandonar la classe obrera en favor de tota mena de lluites fragmentàries i deixar-la, doncs, als peus dels cavalls, o de les camises negres. Sembla que Manolo o Paco obrin el puny i alcen el braç a la primera sigla LGTBIQ+ que se’ls pose davant.
Però és així? L’experiència portuguesa ens diu que, d’una banda, com hem vist, és evident que una gran part de l’electorat tradicional comunista ha passat a votar l’extrema dreta en aquestes eleccions, sí, però, d’una altra, aquesta esquerra comunista que els hauria abandonat resulta que és la que menys s’assembla a la caricatura de l’esquerra woke de tot l’hemisferi occidental, amb permís del KKE grec, que no fa massa es va posicionar, fins i tot, en contra del matrimoni igualitari amb no sé quines excuses de mal pagador. El PCP és un partit comunista clàssic, ortodox, leninista i estalinista, que no només no amaga la corbella i el martell, sinó que oneja aquest símbol per tot arreu. Això no impedeix que, òbviament, també fa seues altres lluites menyspreades com a esquerra postmoderna, és clar, però, fet i fet, és difícil acusar el PCP —precisament el PCP— d’esquerra woke, sincerament.
I és que, com no podia ser d’una altra manera, aquesta esquerra woke també existeix a Portugal, òbviament. I torne a recordar que use l’etiqueta sense validar-la, sinó com a descripció de la caricatura que es fa servir. En aquest sentit, el Bloco de Esquerda ompliria aquest espai. Ara bé, el BE també és una formació comunista, tot i que ja no fa ostentació de la corbella i el martell. Com en tantes altres coses, la divisió entre els partits comunistes a Portugal és clàssica: d’una banda, hi ha els ortodoxos estalinistes del PCP i, d’una altra, els heterodoxos trotskistes i maoistes del BE. Cal afegir-hi, a més, Livre, que sorgeix d’aquest espai —sobretot del BE—, que es defineix com a esquerra verda i que —ara sí— seria homologable a un espai postcomunista habitual a Europa. Per a entendre’ns, l’equivalent del Sumar espanyol seria aquest Livre, no el BE ni, menys encara, el PCP.
Doncs bé, aquesta esquerra woke portuguesa, que troba els seus feus en les grans ciutats, com a tot arreu del continent, contra l’esquerra clàssica del PCP, que ja hem vist que posseeix un electorat més rural, no ha patit desgast en aquestes eleccions. El BE es queda igual, si fa no fa, que en 2022, i Livre dobla uns resultats modestos. Així mateix, els seus electorats no correlacionen amb els de l’extrema dreta: Lisboa, Porto, Braga, Coïmbra, etc. donen els millors resultats al BE i a Livre, i els pitjors a Chega.
En un gir inesperat dels esdeveniments, la caricatura fàcil, doncs, no ens soluciona res. Ai, si tot fos tan senzill… Hi ha, però, un aspecte realment inquietat i preocupant. I és que no sé fins a quin punt la insistència en les condicions materials explica tota aquesta onada reaccionària, com se sol fer incidència en les anàlisis habituals. Al remat, els governs de Lula da Silva varen traure de la pobresa i la misèria extremes una gran quantitat de brasilers, cosa que no va impedir que una proposta feixista i neonazi tan químicament pura com la de Bolsonaro guanyara unes eleccions temps després. Afortunadament, Lula se’n va prendre la revenja i, ara com ara, governa el Brasil.
Al remat, els resultats electorals de Portugal ens tornen a recordar que tenim una tasca pendent a casa nostra, perquè, si el feixisme creix a l’altra vora de la península, ací ja el tenim al govern. Tenim les armes adequades per a combatre’l? Estem encertant l’objectiu dels nostres atacs? Ens conformarem a denunciar només les manifestacions més estrafolàries del feixisme espanyolista que patim mentre continuarem emblanquinant el més sibil·lí, normalitzat i, per tant, més perillós? Això, amic meu, només ho sap el vent.
