El tema del federalisme apareix a Espanya de cada cert temps i per motius diversos, des de fa vora 200 anys. Hi va arribar a haver una etapa de la curta i efímera I República Espanyola (1873) en què es deia o es podia anomenar República Federal Espanyola. Especialment durant el curt mandat de Francesc Pi i Margall, català, com la majoria dels referents antics del federalisme hispànic. Però eixa etapa política, amb tot el sexenni democràtic o revolucionari, va estar immersa en agitacions, revolucions socials i cantonals, que en la mentalitat conservadora i reaccionària d’aleshores, amb la seua hegemonia, va aconseguir associar república i federalisme amb desorde, anarquia i desmembrament «nacional».
En el Sexenni Democràtic el federalisme va vindre de la mà dels moviments democràtics, com no podia ser d’una altra manera, atés el caràcter i tarannà de llibertat de l’esperit federaliste. Abans, en els anys trenta del s. XIX, eixe programa ja va fer acte de presència en espais radicalment democràtics.
Durant la II República, la idea va aparéixer també, però sense quallar. Encara que, quan Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola, ho fa, com a declaració, dins de la República Federal Espanyola, inexistent en la realitat, però present en la mentalitat dels partidaris del catalanisme d’aleshores. Els republicans dels anys trenta s’inclinaren per un estat integral, esperant superar l’integrisme espanyoliste i reconéixer peculiaritats identitàries, sense arribar al reconeixement d’un estat de les autonomies, com el que s’inicià en la Transició democràtica.
En el franquisme, el federalisme era com un moviment traïdor i enemic de la pàtria. Però en la citada Transició eixe projecte polític territorial va tornar a cobrar importància i a estar damunt de la taula; per exemple, en la mesa de la ponència constitucional, a on l’aleshores diputat comuniste, i després ministre de Cultura socialiste, Jordi Solé Tura, propicià la discussió federaliste en la ponència que anava a proposar el text de la Carta Magna de 1978.
Però ja se sap que el federalisme té com a grans opositors i contraris els centralistes de tota classe. D’una banda, la dreta conservadora o espanyolista, i per l’altra, algun dels nacionalistes perifèrics. En les discussions constitucionals, un opositor capdavanter i qualificat va ser Jordi Pujol. Contrari a qualsevol federalisme polític espanyol i català.
Des d’aleshores, no ha passat molt de temps sense que es parle del federalisme, ara com a resultat del ben pensat, i transitori, estat de les autonomies. En l’any 2017, el diputat Joaquín Calomarde, del Partit Popular, en unes declaracions seues, lloava una intervenció de Ximo Puig que deia que «un procés de reforma constitucional ens ha de donar un nou marc d’estabilitat i crear u nou projecte d’Espanya», entre manifestacions semblants.
Anomene a Calomarde i a Puig junts perquè el federalisme no deu vore’s ni com de dretes ni d’esquerres, això deu quedar per a altres concepcions de la política, com les diverses postures davant de la justícia social, la solidaritat, la llibertat, la força o la dimensió dels sectors públics, l’estat del benestar, etc., però no per a organitzacions territorials o identitàries. Fixem-nos que països ben democràtics com Alemanya, Austràlia, Bèlgica, Canadà i els Estats Units es regixen pel sistema federal.
I és que, com deia la professora Zulima Pérez Seguí: «La federalització de l’Estat permet apostar per la unitat en la diversitat i és la desembocadura lògica del nostre sistema».
Si el federalisme ha sigut proposat històricament per moviments i personalitats catalans o de la perifèria hispana, cada vegada més apareix este projecte en altres parts i nivells polítics.
No fa molts dies, José María Barreda, expresident de Castella-la Manxa en un article “Quién teme al federalismo”, publicat en El País desdramatitzava la por al federalisme i afirmava que «L’Estat federal, que cap en la Constitució, requerix delimitar competències i garantir l’autonomia financera de les Comunitats».
El model de la Constitució és complex, però prou clar per a excloure’n uns altres: el centraliste i el dels que propugnen el dret d’autodeterminació com a via per a la independència, que suposa el rebuig frontal de la Constitució. Per això els independentistes no contemplen un desenrotllament federal de l’Estat de les Autonomies. Com que el federalisme suposa un repartiment del poder, l’equilibri constitucional exigix la primacia de la Constitució. Barreda ho resumia amb esta afirmació: «El futur possible és l’Estat Federal».
El PSOE és un dels partits que més vocació federalista ha manifestat històricament. I ara mateix dins del socialisme, la figura més rellevant per a impulsar la via federalista és Ximo Puig.
El morellà aprofita oportunament molts fòrums, àgores o conclaves on es pot plantejar este sistema d’organització política territorial i de reconeixement identitari, alternatiu als centralismes i uniformismes de tot signe per a crear i escampar consciència federal valenciana i espanyola. Encarna com ningú l’esperit del federalisme i el PSPV-PSOE ara mateix es troba en òptimes condicions per a proposar i liderar eixa política. Diana Morant té totes les condicions per a impulsar, des de l’organització que lidera, una embranzida cap a la federalització espanyola. Defén «una Espanya més federal que s’assemble a l’Espanya real» i assenyala que «els socialistes valencians lluitarem per un nou model de finançament que garantisca la igualtat», «en el pròxim Congrés del PSOE obrirem el camí per a tindre eixe patró de país federal i una nova modalitat de finançament».
I entre els dirigents comarcals, Carles Arques, secretari general del PSPV-PSOE Ribera Alta, en un article titulat «Per una Espanya federal», en Valencia Plaza, deia que «actualment, ens trobem en un model d’Estat autonòmic, que se situa a mitjan camí entre l’Estat centralitzat i el federal. En l’actualitat el govern d’Espanya aplica la sensibilitat federal en la seua relació amb les Comunitats autònomes, independentment de qui governe cada regió. Al meu entendre, i com a federaliste convençut, és el moment d’establir les bases de l’Estat federal per a fer front a les demandes socials, culturals, econòmiques i territorials del nostre país».
«En el món no hi ha cap model federal que siga igual a un altre, però tots garantixen la unitat de l’Estat respectant la pluralitat regional, cultural, lingüística, ètnica i religiosa que hi ha en tot el territori. És ací on vullc posar èmfasi, perquè el municipalisme, i especialment el PSPV-PSOE, té molt a aportar per la nostra trajectòria, idiosincràsia i convicció a l’Espanya FEDERAL».
