Dissabte passat va tindre lloc a València una manifestació espectacularment multitudinària pel dret a la vivenda i contra la turistificació, la gentrificació i en general l’especulació immobiliària, que cada vegada més afecta també el mercat del lloguer. Es va continuar en una acampada que crec que ha alarmat els poders reals per la possibilitat que poguera tindre efecte de contagi. L’apagó informatiu de diumenge va ser cridaner i eloqüent al respecte. Soc un enamorat d’algunes paraules d’època passades de moda però que tenien un precís poder de definició. Poders fàctics, deien. I n’hi ha, de poders fàctics, de poders de fet, que condicionen a base de bé l’agenda dels mitjans de comunicació.
Una cosa que em va agradar molt de la manifestació és que va ser convocada des de la societat civil. Em vaig creuar amb un veterà que es queixava perquè hi havia molt de descontrol, deia, i crec que precisament eixe «descontrol» era una part important del seu encant i de la seua capacitat revulsiva. De fet, els partits polítics d’esquerra estaven descol·locats, tractant de passar desapercebuts perquè, al cap i a la fi, en certa manera la manifestació també era contra ells.
És clar que el PP fa política a favor dels especuladors, és la seua raó de ser. Al remat poden pintar-ho de retòrica més o menys llefiscosa, però el PP té clar sempre per a qui treballa. El seu objectiu és fer creure a la gent que els seus interessos coincideixen amb els de les classes dominants i afavorir-les tant com puguen. I a un país tan peculiar com és Espanya això resulta particularment fàcil.
Els joves de la generació del 98 ja van observar que a l’estat espanyol la ideologia nobiliària havia superat tranquil·lament les tèbies (o derrotades) revolucions burgeses del segle XIX. L’ideal del ric espanyol és la noblesa, és a dir, el rendista. Els vertaderament rics viuen de les seues rendes, que és el que sempre han fet. També ho va veure Vicent Blasco Ibàñez. Un dels arguments d’Arroz y tartana és com el capitalisme financer podia generar una nova classe de rendistes, ara amb les pràctiques i la ideologia dels especuladors. Per tant, el fenomen no és en absolut nou. Té els seus matisos nous, amb la presència dels fons d’inversió, però està sostingut per la gran quantitat de gent que és totalment rendista, que obté un sobresou important amb el pis que van heretar de l’àvia, o que somnia en aconseguir-ho. No fa molt un conegut de qui no me l’esperava em sorprenia fent un cant a la vivenda com a bé de mercat i a la desregulació, mentre li brillaven els ulls somniant en quant podrien pagar-li uns expats si aconseguia llogar-los un piset heretat de no sé qui. Un xic de classe mitjana raspadeta solidari dels interessos dels fons d’inversió i dels grans propietaris. Així es fa l’hegemonia, i gestos com aquest em fan pensar de vegades que el país aquest no té remei.
La qüestió és que malgrat aquesta classe mitjana aspiracional a ser rendista el problema cada vegada afecta més gent, i afecta votants propis i fins i tot altres sectors de la mateixa classe mitjana. Del PSOE francament no espere res, perquè crec que té clar que eixos xicotets propietaris amb somnis de comprar-se un iot xicotet amb les rendes del lloguer són votants seus i li cal cuidar-los. I perquè propietàries de majors proporcions arriben a ser ministres seues de vivenda i tot. Qui ho té difícil una vegada més és Compromís, que és el partit que més em preocupa perquè és el que em sembla més necessari per a qualsevol solució possible. Fins fa quatre dies -o fins i tot ara mateix- té regidors i regidores i assessors àulics que continuen amb la cançoneta que no sé quin diari ha dit que València és la millor ciutat per a viure i que Copenhague ens té enveja, i que estem en el rànquing de les ciutats més xaxiguais per als nòmades digitals. Si dius això, després no pots mostrar-te preocupat per aquest tema i damunt anar a la manifestació de manera creïble. Cal unir la línia de punts, que és ben senzilleta perquè només són dos punts.
Què cal fer? Poden les mateixes persones que estaven totes pagades perquè València estava de moda i recollia tot el que li queia a la desbordada Barcelona de sobte canviar el discurs i dir que molt malament tot? No només poden, és que han de fer-ho. Potser que noves persones sostingueren el nou discurs no estaria malament, però en qualsevol cas el que caldria és no dir -com he llegit i és una cosa que m’indigna profundament- que el problema començà immediatament després de les eleccions de 2023. Perquè és prendre a la gent per imbècil i això està molt malament. Em consta personalment que la ciutat de València ja expulsava veïns i veïnes abans. Així que perquè el nou discurs sone a veritat caldria reconéixer errades, manca de perspectiva, efectes indesitjats de polítiques que tenien la millor de les intencions. Cal convéncer la gent que en el cas (pel que es veu ara per ara improbable) que tornen al poder no tornaran a fer les mateixes coses i que tractaran d’aprofundir en mesures transformadores. I explicar que això no és fàcil perquè, si et descuides, et declaren inconstitucional qualsevol llei que tracte de controlar el mercat del lloguer. Car fer el que es puga, explicar perquè no es pot fer més i tractar d’ampliar en aliança amb la societat civil el marge d’allò possible. Si no, on acabaran una part dels vots dels manifestants de dissabte serà on possiblement ja estaven en 2023, en l’abstenció. I quan la gent deixa de creure en la utilitat de la política, ja sabem com s’acaba.
