«Al començament de tot… hi ha un nen tancat en un soterrani». És la primera frase que vaig llegir de Gueorgui Gospodínov. Era l’epígraf del llibre de contes Dents de llet de Lana Bastašić que havia de traduir. La frase estava en croat i el llibre no existia en català. Si algun dia es tradueix del búlgar Física de la tristesa potser serà una mica diferent. El cap de setmana passat, gairebé sis anys després, tenia il·lusió de conèixer un autor que se m’ha fet familiar des d’aquella primera frase. Havíem de coincidir a Burgos, però no va poder vindre. Al tren, tanmateix, m’acompanyava. Durant el viatge, vaig llegir, finalment, El jardiner i la mort, un llibre que esperava el torn des de feia mesos, traduït per Marc Casals i publicat per Edicions del Periscopi.
Mentre el tren avança pel paisatge de l’altiplà peninsular subratlle algunes frases. El jardiner i la mort és un llibre que l’autor escriu mentre el pare es mor, per a acomiadar-se’n i recordar-lo. Parla de la malaltia, del dol, del temps, de les absències i de les històries familiars. És un llibre més senzill que els altres de Gospodínov. El refugi del temps és una meravellosa construcció literària molt més complexa, per exemple. Una novel·la sobre el temps històric i el temps personal. També hi tinc alguna frase subratllada. Com ara aquesta, que em sembla que és una de les preguntes claus de l’obra: «En quin moment la quotidianitat es converteix en història?». La trobe ara quan prepare aquest article i pense que m’hauria anat molt bé per a una cosa que vaig escriure fa uns mesos.
El jardiner i la mort és més senzill, però més difícil de definir. «A aquest llibre no se li pot atribuir fàcilment un gènere perquè se l’ha d’inventar ell mateix», diu el narrador cap al final. També és més intens. S’hi evoca la relació amb el pare, amb un pare búlgar d’una determinada generació, marcat per un cert model de masculinitat, que l’autor vincula amb els anys del comunisme a Bulgària, i que encarna tots els pares, però alhora n’és un en concret que dedica els últims anys de la vida a cuidar un jardí fins que ja no pot més.
En llegir-lo, recorde que el meu avi, mentre es moria, volia continuar anant al camp. Agafar la motet i anar a l’horta. És un relat búlgar que té molt de valencià.
Un dels capítols que més m’emocionen és el 62. S’hi tracta la figura del progenitor absent en la literatura, a partir de l’Odissea. Gospodínov es pregunta què li devien semblar a Telèmac totes les aventures del pare. Mentre les vivia, ell era un nen que creixia sense figura paterna. Després es parla de Laertes que deixa al fill, a Odisseu, els arbres fruiters. «Sense saber-ho, el meu pare va repetir el regal de Laertes», diu Gospodínov.
El pare d’Eduard Marco era llaurador. Eduard Marco és llaurador i poeta. Colombaire és el llibre que ha escrit mentre cuidava el seu pare, el vell Miquel el de Ferrús, que s’estava morint. La primera part del llibre alterna poemes en vers que són un diàleg amb el pare malalt, amb textos en prosa que expliquen històries de colombaires de l’Horta de València. Són poemes perquè estan en un llibre de poesia, però tendeixen molt a la narració oral. En llegir-los, sura en l’aire el fum de rabasseta, o s’ou el cruixit de les cacaues obertes durant l’esmorzar.
Hi ha poemes de Marco que parlen de manera molt semblant al narrador d’El jardiner i la mort. Diu «la pena és alegria; la joia, malestar», com Gospodínov fa «va ser l’any més feliç i més trist alhora». Més enllà de la coincidència en el tema, el que em sembla que uneix els dos autors és la capacitat d’expressar amb senzillesa brutal i commovedora el dolor, però també la vida.
El pare de Gospodínov era la memòria familiar, el que tenia gràcia per a explicar històries. A Marco li conten històries, i ell les transcriu, tots els colombaires que li fan de pare («trenta anys de colombaire t’encomanen molts pares»). En aquests llibres sobre la mort, tots dos ho saben i així ho diuen, el que hi ha, sobretot, és vida: «De què parlem quan parlem de la mort? De la vida, en realitat, de tota la seva fugacitat fascinant», conclou el búlgar.
Aquests dies també llig un llibre de poemes que m’he comprat a Burgos. És de Corina Oproae, traductora, poeta i narradora nascuda a Romania, però que escriu en castellà i català. Vaig conèixer Corina fa molts anys, quan començava a traduir. Ara la retrobe amb una carrera literària consolidada, brillant, i estic content de saludar-la i que em dedique l’últim recull de versos que ha publicat. L’admire, com admire el meu amic Eduard i l’escriptor búlgar que no conec en persona.
El llibre de Corina, editat per Tusquets, la mítica col·lecció que va fundar el gran poeta eivissenc Antoni Marí, que se n’acaba d’anar amb la mort, es titula Cómo enterrar al padre en un poema. L’autora ja ha advertit, quan recollia el premi Todostuslibros al millor llibre de poemes de l’any, que es tractava d’una metàfora, però la connexió amb Gospodínov és tan immediata que vaig directe al text que dona títol al conjunt, a la pàgina 53. Ja llegiré la resta de poemes de manera ordenada.
el padre se desvanece
como un muñeco de nieve
el poema tirita de frío
es un paciente sedado
en un quirófano
que repite en voz alta
un padre es un padre
És estremidor. La subtil confusió/identificació entre poema i pare. El poema és molt més llarg, arriba fins a la pàgina 58. Emana una atmosfera d’irrealitat, de malson, que en un determinat moment es concreta i pren cos. És una aproximació a la mort paterna des d’un altre lloc, més metapoètic, un bosc oníric i un poema autoconscient, però també hi fa fred, com al llibre de Gospodínov: «Tant el pare com l’avi es van morir a l’hivern» i hi ha un infant, en aquest cas una xiqueta «siempre extraviada en el bosque» en les mans de la qual el tu, que és el subjecte poètic emmirallat, deixa «el puñado de tierra que llevas contigo a todas partes» com qui escriu la paraula ‘tomba’ en un poema. No diu que siga xiqueta, diu que és filla, però me l’imagine així, com un nen tancat o perdut al bosc que en acompanyar el pare malalt que es mor comprèn, com diu Eduard Marco «la feina de ser fill».
