L’hivern espolsa una albor que a penes ens cap als ulls. La desgana de gener s’acomoda entre el plomall d’una garsa que plana per sobre de la xicranda. La parsimònia del matí desvela, pam a pam, un pessic d’enyor que ens empelta la pell.
Tot d’una, ens aborden les fesomies d’aquells que ja no hi són. Caminem entre la pols de manera inconscient. Amb tot el que hem perdut deixem anar tirallongues de la memòria; dipositem sobre els records un sudari que, al capdavall, ens podria cabre dins d’un puny. Sembla que la hivernada ens aviva l’aflicció.
Mentre el món projecta el seu ordre, a Picanya ens diuen que ja no hi ha diumenges, ni dies de festa; l’aldarull dels parcs resta en silenci, perquè ja no en queden, només un arenal on el migdia s’estiregassa en la buidor. És una illa i la vida continua en la distància; les onades que arrosseguen cada hora immutable desvien el territori de la desolació cap a les vores del no-res. Els domina una sensació d’orfandat, d’adolescent incomprès. Els adjectius s’extravien en intentar transmetre una realitat que no arriba més enllà dels límits del seu espai. En paraules de Josep Manel Vert: «El major dany és el que no es veu… el que porta la gent a dins. Hi ha moltíssima tristor i molta ràbia. No ens emboliquem en discussions bizantines. Necessitem justícia, voluntat i serenitat per a viure. Ara el que més ens preocupa, en general, és: la incertesa de poder remuntar tota la immensa desfeta, com també la ineficàcia d’una política partidista que mai està a l’altura de les circumstàncies. Però també tenim la necessitat, les ganes, de sentir-nos forts i el bon humor que ens ajude a tirar endavant. Ens trobem en una muntanya russa, uns dies amunt, i d’altres, avall».
Qui pot sanar eixes ferides interiors? Qui ho hauria de fer, és ben lluny d’ací, seu a taula amb una bona harmonia familiar, ben desconnectat de la ferum; s’esplaia sota el sol alacantí; la flaire de la Mediterrània li fa carantoines i el restableix. Que poc que dura l’esperit nadalenc, si és que la bèstia sap què és això.
Però ells han vingut a fer-se selfies. Han triat uns enquadres artificiosos; una posada en escena que encara els distancia més d’aquesta calamitat contínua. Que impudent la pantalla que focalitza només el que interessa. Allà els tens, plantificats enfront de la premsa subvencionada, amb el rictus fal·laç de la bonhomia que intenten mostrar; als mercats que no han patit cap desfeta; a la vora de barrancs que no se sap ben bé a quina població pertanyen; a la porta d’entitats amigues. Ves a saber si hi té alguna cosa a veure amb la realitat.
Perquè és mentida eixa reconstrucció de la qual tant presumeixen, és especulació. És mentida que no oblidaran mai la mirada vulnerable de les víctimes. És mentida que els fa mal la fragilitat dels caiguts. I falten a la veritat cada vegada que diuen que entenen el seu dolor, que són amb ells i que la recuperació ja està molt avançada. Tots som esclaus de les nostres paraules i un dia acaben per esclatar-nos a la cara.
La pèrdua és un estat que no ens abandona mai; intentem encabir-la dins del distanciament; anem a la recerca dels temps de la fortalesa, si és que ens esperen en algun lloc; refer-se és una incògnita i, potser, impossible. Tal vegada només podem aferrar-nos als instants mínims: la carícia de la marinada sobre els cabells; la calidesa d’una mà entre els nostres dits; emocionar-nos en sentir la rialla dels infants; el moment en què eixim d’un son profund després de setmanes d’insomni i tot sembla que és com era abans. Res serà mai com va ser abans.
No podem ni volem oblidar-vos.
