Com que fa temps que no dedique la meua columna al futbol i tornem a estar en període intens d’una de les agonies cícliques que ens dona el València CF, reincidiré aquesta setmana.
El motiu és ben sabut. A hores d’ara l’equip està el que fa catorze a la classificació i, el que és pitjor, empatat amb altres tres, amb la qual cosa té els llocs de descens a només un punt. Però, per si això fora poc, les sensacions que transmet en el terreny de joc són horroroses. Jugadors tremolosos que tracten de traure la pilota jugada des de darrere i que amb massa freqüència li la cedeixen al rival, per exemple. El segon gol que ens va clavar la setmana passada l’Almeria va ser exemplar. O jugador cedits que u no sap si juguen així perquè no donen més o perquè ja estan pensant en on estaran la temporada que ve, si el club que els ha cedit els recuperarà per al seu planter. Com em deia amb gràcia l’altre dia Verònica -la meua parella, professora de secundària- això és el que passa quan tens a un lloc un percentatge massa gran d’interins.
I és que eixa és la qüestió. No és que siga un equip molt jove, que ho és, sino que la seua joventut no obeïx a un pla a mitjan o a llarg termini, sinó que una part significativa són jugadors cedits, jugadors que s’estan foguejant en el València per tornar experimentats i, el que resulta més humiliant, cedits d’equips que en algun moment foren els nostres rivals directes com ara l’Atlético de Madrid. I, per cert, els altres joves no cedits estan agafant experiència per augmentar el seu preu de venda i ser traspassats amb substanciosos beneficis per a Jorge Mendes i qui sap per a qui més. Ahí està el negoci, en moure el mercat, no en treballar pacientment i metòdicament per consolidar un equip competitiu.
Al remat, res de nou. La mateixa història que fa dos anys amb Javi Gracia. I si amb Bordalás no passàrem esglais al final de temporada i arribàrem fins i tot a jugar la final de la copa va ser fonamentalment perquè era un entrenador acostumat al fang i que sabia molt bé el material amb què comptava. Ara tenim a Rino Gattuso, mira tu que bé. Un tio simpàtic -excepte quan les càmares el graven xarrant tranquil·lament amb nazis, que aleshores pega manotades- i amb discurs, però que s’encabota a fer que aquesta colla faça coses que probablement no pot fer.
I, per altra banda, l’entorn, l’ambient inflamable del valencianisme. Una cosa positiva d’aquestos temps de foscor és que l’afició té més present que abans la història, en part perquè vivim de records, perquè estem instal·lats en la melancolia. Però això fa que de vegades a força de no voler mirar el present acabem per oblidar la seua cruesa. Fa ja anys que l’equip més potent del País Valencià és el Vila-real. És així, i què li hem de fer. Som com els nobles empobrits del Lazarillo, anem al camp pensant que tenim la grandesa somniada i passada. I, aleshores, la realitat ens sobta una vegada i una altra. I els davanters de l’Almeria no perceben l’aura i ens claven dos gols tranquil·lament. En el segon, en concret, crec que el davanter haguera pogut fumar-se un cigarret mentre es pensava per on col·locar la pilota perquè fora imparable. I aleshores la frustració es multiplica exponencialment, i els xiquets aquestos no saben on clavar-se i ni tan sols fan declaracions a la televisió en acabar el partit el dia dels quarts de copa. I una cosa més. Crec que el gol que ens clavà el Valladolid el diumenge va ser terriblement simbòlic: una centrada perfecta de Darwin Machís rematada de manera inapelable per Cyle Larin, és a dir, una jugada entre dos fitxatges del mercat d’hivern. El València llangueix sense reforços, s’esfondra com una pedra en un llac entre la impassibilitat dels responsables.
Crec que una part de l’afició no acaba de creure’s que estem on estem, que el València que estimàvem va morir el 2014, i que només el fet que seguisca subsistint de manera zombie, com a catàleg de compravenda per a Mendes i operacions especulatives per a Lim, fa que puguem somniar en recuperar-lo algun dia. Per això el cicle sempre és el mateix. Alegria i il·lusions en setembre que fa temps que han quedat arrere en arribar la primavera, i plors en estiu quan comença la venda de la carn fresca de temporada.
Una altra part, cada vegada menys, crec que no vol renunciar al deliri que van patir en 2014, que l’arribada del capital de Singapur ens llançava a la gran lliga del cosmopolitisme i que anàvem a parlar de tu a tu, no només al Barça i al Real Madrid, també al Chelsea i al City. Eixos són perillosos perquè són terriblement agressius a les xarxes, i no només. I, a més, per tancar el cicle, la directiva de Lay Hoon sembla haver revertit l’única cosa bona que va fer: l’expulsió dels nazis de Mestalla. Ara, com es va comprovar el diumenge a la nit a l’aeroport, no només han tornat a l’estadi, sinó que estan configurant-se com a guàrdia pretoriana dels homes i dones de Lim a València.
Encara és prompte, però caldrà veure si aquest planter de joves, alguns d’ells a la venda, i altres cedits, resisteix la pressió del fons de la classificació. I veurem també fins on arriba la retòrica de Gattuso, la seua sobreactuació i la seua escassa capacitat de canviar de guió en funció dels esdeveniments. Però tot açò és només efecte de la gran causa, que el València va ser venut al pitjor postor quan l’especulació i el deliri dels dirigents locals el van dur a la vora mateixa de la desaparició. És un gran mort dels temps de la CAM, del Banc de València, de Bancaixa, de Canal 9… És un mort vivent. I eixa és l’arrel de tot. No estic segur que això tinga ja remei, la veritat. Però en qualsevol cas, mentre patim i creuem els dits partit rere partit, no podem perdre de vista que el València només pot arribar a sobreviure sense Peter Lim, però que si el compra un fons d’inversió voltor tampoc haurem solucionat el problema.
De vegades és l’afició i el sentiment de la gent el que em fa pensar que no tot està perdut, que el mort vivent pot ser un mort viu, com diria Constantí Llombart, i nosaltres els fills del mort viu. I hem de persistir, «enmig del temporal», que diu la cançó de Tardor, encara que aquest temporal siga més llarg encara que la tempesta que va patir Macondo en Cien años de soledad, que va durar quatre anys, onze mesos i dos dies. Hem de persistir, amb fe i trellat, fugint dels deliris de grandesa del noble arruïnat i més encara del deliri embogit de qui encara espera alguna cosa de Meriton.
Caldrà lluitar amb humilitat des de la consciència d’haver sigut i el dolor de ja no ser, parafrasejant el tango, sense que la melancolia faça impossible l’esperança, fins que la gota repetida acabe per trencar la muntanya i Lim se’n vaja. I, després, caldrà construir a poc a poc des de les runes, composant el futur amb els trossets de somni que ens queden. Perquè el València és l’equip de la ciutat, i el seu buit no hi ha «udelage» que el puga omplir. Perquè hem de fer que siga nostre de veres. I perquè sense ell res ja no tornaria a ser el mateix, amb un forat tan fosc en el cor mateix dels símbols, amb un trencament tan radical i tan irreparable amb la genealogia i amb la memòria sentimental.
