En el seu origen el diner és facilitador del comerç avantatjant les limitacions del bescanvi. Una naturalesa instrumental que amera les tres funcions clàssiques que expliquen els manuals: mitjà d’intercanvi, unitat de compte i depòsit de valor. Potser l’essència del diner es resumeix dient que és poder de compra, en el sentit de possibilitat o promesa. Una expressió que destaca la instrumentalitat del diner, inútil si no és socialment acceptat o manca l’oferta de béns per a comprar amb ell.
En la noció tradicional, el diner hauria de ser un bé valuós en si mateix, com a condició per a poder mesurar el valor d’altres béns i mitjançar en els intercanvis. A més, llur valor intrínsec facilitaria que fos universalment admés. Aquesta idea contribuí a l’ús monetari dels metalls nobles com l’or o l’argent. Tanmateix, el fet que trossos de paper d’escassíssim valor intrínsec, i anotacions d’estilogràfica o de computadora, assoleixen perfectament les funcions del diner, indica que la seua essència, el poder de compra, no rau en el suport en què es materialitze. Quant al diner-fiat o forçós, la imposició per l’Estat d’una determinada moneda de curs legal li confereix un crèdit que pot substituir el valor intrínsec dels metalls.
Potser no hi ha hagut una descripció més cristal·lina de diner-fiat de la que fa Marco Polo en el Llibre de les Meravelles (1298), que vaig citar en «El viatge del diner a la intangibilitat». En l’epígraf 97, secció 4, titulat «De com el gran senyor encunya moneda», descriu com fabriquen làmines de pasta de paper i les tallen en targetes de tamany diferent atorgant-les diversos valors nominals segellats amb la marca del Gran Kan. El senyoratge, la diferència entre el valor nominal de les targetes i el seu cost de fabricació, és enorme, i el Kan paga amb elles els seus comptes, repartint-les per tot arreu. «Ningú pot rebutjar aquesta moneda, sota pena de mort» i «Els comerciants les accepten amb gran plaer, perquè amb elles poden al seu torn comprar quan vulguen», diu Polo. Una altra forma d’escampar el diner-paper era requerir a la gent que posseís or a entregar-lo al Kan a canvi de les corresponents targetes. Quan aquestes es deterioraven podien dur-se a la seca i canviar-se per noves amb un cost del 3% del valor nominal. La transparència de la descripció de Polo resideix en la crua simplicitat de les relacions de poder i domini que regien en aquell temps, comparades amb la complexitat, subtilesa i cosmètica de les actuals; tanmateix, els principis són força similars.
La naturalesa instrumental del diner té, però una singularitat: pot operar com a instrument d’instruments. Qui el posseeix pot usar-lo per a servir-se d’altres instruments sense saber-ne o voler-ne saber; solament ha de remunerar qui ho faça per ell. Possiblement, aquesta propietat del diner concorre en explicar que, ben prompte en el seu recorregut històric, el diner enlluernà i captivà, i ultrapassant llur condició instrumental fou contemplat com un fi en si mateix. Fou revestit d’una quarta funció que el convertí en mercaderia, la més preada i buscada, singularment pagada i cobrada amb unitats d’ella mateixa. I l’enginy humà s’aplicà a desenvolupar procediments per acumular-lo i reproduir-lo.
En els mercats (dels diners, no cal ni dir-ho) es comercia amb diners mitjançant tres mètodes: la travessa, la compravenda de divises (diners pagats o cobrats amb una altra moneda) i el préstec amb interés (un lloguer de diners pagat amb la mateixa moneda). Com he apuntat diverses vegades quan he criticat l’actual sistema monetari, el tercer mètode és lògicament impossible, tret que la creació de diner mitjançant el deute augmente constantment. En sistemes monetaris basats en diner deute sense interés, com els del punt 1.2 (centralitzat) o l’1.3 (descentralitzat) de «Diner. Una classificació», podem imaginar una situació d’equilibri dinàmic tal que estiga destruint-se i creant-se diner en la mateixa quantitat, de manera que el circulant (és a dir, el deute total) no canvie. Tanmateix, si en la creació de diner mitjançant deute s’exigeix un retorn amb interessos pagats en diner (punt 1.1), l’equilibri anterior no és possible, ja que els interessos no es creen en els préstecs i solament poden sortir de l’augment constant del deute assenyalat abans. També he argumentat amplament en la sèrie, que aquest increment constant del deute té conseqüències sobre la humanitat i el planeta, en forma de creixement insostenible. Els interessos, en dificultar el retorn del deute, contribueixen a l’ús d’aquest com a arma de dominació.
Totes les propostes alternatives al sistema monetari hegemònic que he llistat en «Diner. Una classificació» tenen en comú la reprovació dels interessos i el rebuig a contemplar el diner com un fi o una meta. Recordem-les: diner-deute centralitzat i sense interés, crèdit mutu, diner minvant i diner coproduït. Totes pretenen retornar-li al diner la naturalesa instrumental primària, simplement poder de compra, com a lubricant del comerç i els intercanvis, lligat exclusivament a l’economia productiva.
Amb freqüència, però el poder de compra no s’ajusta en el temps al de venda, ni les necessitats de poder de compra es corresponen sempre amb les possibilitats de contribució recíproca. Els productors sovint han de menester poder de compra per tal d’obtindre o elaborar els productes que més endavant posaran a la venda. Tothom pot requerir en algun moment un poder de compra superior al que té. Hi ha col·lectius no productors per edat o malalties, o de productors involuntàriament mancats d’èxit, que també necessiten poder de compra.
En el sistema hegemònic aquests desajustos, i les urgències que porten associades, aplanen el fet que la societat accepte i normalitze la noció d’interessos i la seua pràctica. Com podrien afrontar aquests desajustos els diferents sistemes monetaris alternatius?
