Cada 21 de febrer se celebra el Dia Internacional de la Llengua Materna, que diuen que és una jornada per a recordar la importància de preservar i promoure la diversitat lingüística arreu del món. Per tant, això de “llengua materna” no sembla del tot encertat. Llengua materna? I si m’he decidit a parlar-ne una altra, què passa? És una condemna això de la llengua? Per exemple, si una persona de família castellanoparlant naix, creix, es desenvolupa i mor al País Valencià ha de continuar dient que és “castellà de llengua materna”? Si la mare parlava romanès i català i el pare parlava català, què ha de dir? Que té el romanès com a “llengua materna” encara que no sap ni comptar fins a quinze en romanès?
Afortunadament, tot això de la “llengua materna” són romanços. La gent té possibilitat d’identificar-se amb una llengua que no és la de “casa”. Ni la de la mare, ni la del pare, ni la dels avis i oncles. De fet, una gran quantitat de persones que parlaven castellà a casa han decidit parlar català i s’identifiquen amb aquesta llengua. Ha passat sempre, fins i tot quan l’escola es feia obligatòriament en castellà. La capacitat d’absorció de nous parlants que ha tingut el català és extraordinària –i no faig servir aquesta paraula de manera gratuïta. Per això ha resistit tan bé fins ara, a pesar de la marginació i les persecucions.
De fet, una raó que ha fet pensar a molts “castellanoparlants de llengua materna” que havien de fer alguna cosa ha estat això: la vergonya. La vergonya de sentir-se com a part del bàndol opressor. No és gens complicat d’explicar: Franco, l’exèrcit i la Guàrdia Civil parlaven castellà. I no només el parlaven, sinó que exigien que tothom el parlés. No cal dir que ni l’exèrcit, ni la Guàrdia Civil, ni cap dels poders fàctics de l’Estat han canviat. Per això la raó de no voler ser còmplice dels opressors continua sent vàlida.
El suposat valor intrínsec de la “llengua materna”, per tant, és més que relatiu. En la UNESCO la gent que pren les decisions no sempre va sobrada de perspicàcia i de vegades fan unes pífies monumentals. Aquesta del “Dia Internacional de la Llengua Materna” n’és una. La intenció era bona: dedicar un dia a la diversitat lingüística i a les llengües perseguides i marginades. Però algú degué dir: “Alto! No fem distincions entre llengües oprimides i llengües opressores.” En la UNESCO ho veieren clar, perquè tampoc volien bròquil: Dia de la Llengua Materna i avant.
El Dia de les Llengües, però, hauria de ser una altra cosa. Hauria de servir per a despertar consciències. En el nostre cas, per exemple, hauria de servir per a recordar que quan s’instal·laren les primeres línies telefòniques a l’estat espanyol, una de les primeres decisions que prengueren els buròcrates va ser prohibir parlar per telèfon en català (i no m’ho invento), o que en plena Guerra Civil, un general espanyol digué en Radio Sevilla que, quan l’exèrcit entrés a Barcelona, Pompeu Fabra i les seves obres serien arrossegats per la Rambla.
Convé retenir aquesta imatge: un militar amenaçant un lingüista d’arrossegar-lo per terra junt amb el diccionari i els llibres d’ortografia i gramàtica que havia escrit. “Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas.” No cal dir que l’amenaça era real i no cap figura retòrica. Quan l’exèrcit entrà a Badalona, anaren a la casa on havia viscut Pompeu Fabra, llençaren tots els llibres per la finestra i els botaren foc al mig de carrer.
