(Experiment de realisme màgic)
Segona part
Si li treies la indumentària, més aïnes semblava un xicon de darrer any de secundària. A les acaballes del ritual de vestir-se, pentinar-se amb la clenxa a un costat i posar-se, si calia, un braçalet per algun motiu, ell i els companys estaven llestos per eixir pel túnel de vestidors que els portaria a saltar a la gespa amb confiança, motivació i sacrifici per donar la victòria a l’equip. Els rivals temien el deu i no precisament per ser alt ni tenir el cos fibrat. Si fos per això, abans es pixarien de riure. Tanmateix, encara sort que el que els passaria no els entrava en la imaginació, ja que, si no, s’haurien quedat sense alè tot just abans del partit.
Mentre que al deu no li afectava la pressió, n’hi havia algun altre company que tot d’una semblava que havia de menester anar a vomitar al coi de vàter. Esperaren una miquiua perquè tots els companys pogueren eixir junts al camp de futbol. Feren, envoltats per la cridòria i els aplaudiments, salutacions al públic. En acabat, realitzaren un lleuger escalfament i, a l’espera que l’àrbitre xiulara el començament del partit, es posicionaren cadascú al seu lloc sobre la gespa en un vespre que no feia cara de voler ploure. El deu es persignà, inspirà de manera profunda i deixà anar l’aire de mica en mica mentre recordava els consells amb qui havia d’associar-se sobretot per fer rondos, desmarcatges i rebre passades verticals.
Era l’hòstia com agarrava la pilota portant-la enganxada al peu esquerre com un xiclet a una sola o com un estel que penjava del cel, i una àguila l’agafava del bec per a donar llum a tot l’estadi que s’havia quedat sense a causa d’un tall d’energia d’uns minuts. Hi hagué prou il·luminació per a distingir que els dos contraris, que a tothora el perseguien, anaven de cul.
Continuarà…
