Crec que, a partir de certa edat, la ignorància ja no és una tara de naixement, sinó un autèntic modus vivendi (una forma de vida). Hi ha gent que està convençuda que, com que sap llegir i escriure amb un mínim de correcció, ja sap tant de llengua com un graduat universitari en filologia. Això resulta tan absurd com creure que el qui només sap sumar, restar, multiplicar i dividir és plenament equiparable a un graduat universitari en ciències matemàtiques. En la nostra societat hi ha, des de fa un bon grapat d’anys, una mena de culte a la ignorància supina i atrevida. Una espècie d’antiintel·lectualisme que ha anat penetrant la nostra vida cultural, científica i política, emparant-se, com diria Isaac Asimov en la falsa premissa que «la meua ignorància val tant com el teu saber». Este fenomen social ens planteja preguntes prou interessants: ¿Pot opinar, amb propietat, sobre filologia, una persona que no és capaç d’entendre nocions tals com «subjecte gramatical», «forma pronominal acusativa» o «passiva reflexa», per exemple? Ara, els obscurantistes i els populistes tenen una nova consigna: «¡No confieu en els experts!». El descrèdit dels anomenats «experts», en la nostra tecnificada societat, ha anat acompanyat per l’aparició fulgurant de les xarxes socials digitals on tothom té espai per a dir-hi la seua amplificadament, amb raó o sense. Este problema no és exclusiu dels experts en humanitats. Els experts de les ciències «dures» sofrixen problemes molt seriosos de credibilitat a causa de moviments socials tan sensibles com els antivacunes, els negadors del canvi climàtic antropogènic, els negadors del VIH o el terraplanisme, entre altres.
Sembla que hàgem oblidat que la paraula expert prové de l’adjectiu llatí expertus, a, um, el qual volia dir ‘entés’, ‘hàbil’; i que este adjectiu procedix, al seu torn, del verb deponent experior, expertus sum, el qual significava ‘experimentar’, ‘provar’, ‘posar a prova’…
Comptat i debatut, tinc la impressió que la relació de la nostra societat amb els experts i, en general, amb allò que anomenem «ciència» i «alta cultura» és, per dir-ho suaument, «problemàtica i sinuosa». Crec que, en el fons, a una bona part dels nostres conciutadans, l’assumpte, clarament, se’ls en refot (i permeteu-me l’exabrupte). En este món que ens ha tocat viure, tots els aspectes de la vida, fins i tot els més complexos i enrevessats, em semblen amerats d’una enganxosa capa de prosaisme, llefiscosa, excessivament demòtica i omnipresent. El ciutadà contemporani ja no confia en «els saberuts setciències que es pensen que tot ho saben». La formació d’una elit científica i cultural esdevé, en estes circumstàncies, pràcticament impossible. Qualsevol passavolant groller i inculte té més possibilitats d’aconseguir un cert grau de reconeixement social que el més brillant i profund hel·lenista: Décidément, nous ne sommes pas à la hauteur (Decididament, no estem a l’altura de les circumstàncies).
En el cas concret del nostre país, l’aversió envers els experts, la ciència i la cultura sembla formar part de l’ADN de bona part del personal i, a fi de corroborar això que acabe d’afirmar, només ens caldrà consultar dos accepcions dels adjectius docte i sabut en el Diccionari normatiu valencià (DNV):
docte -a 3. adj. [pej.] Que pretén passar per molt instruït, que manifesta arrogància o altivesa. Sempre ha sigut mol docta, no sé què es pensarà que és.
Sabut -uda 3. adj. [pej.] Que pretén saber-ho tot. No et fies d’eixe sabut de bar.
Sembla, per tant, que els valencians hem reservat per al participi passat del noble verb llatí docere (ensenyar) un significat secundari ben trist i poc exemplar.
En el fons, esta aversió de la nostra societat envers els experts, la ciència i la cultura amaga un profund sentiment d’odi i d’animadversió envers qualsevol forma d’elitisme intel·lectual , difícil de pair per a un cos social que es considera radicalment democràtic, en xarxa, «horitzontal» i on no hi sembla haver cabuda per a cap forma d’excel·lència. Perquè l’excel·lència, per definició, tendix sempre a configurar una estructura més o manco jeràrquica o jerarquitzadora, este és el quid de la qüestió. Com va escriure en el 1886 l’advocat i estadista francés Agénor Bardoux, referint-se a l’elit funcionarial, en un llibre molt precoç de crítica de les democràcies contemporànies (La bourgeoisie française, 1789-1848): «Entre els demòcrates, el funcionariat reemplaça l’aristocràcia. És l’única desigualtat que toleren, perquè tots esperen arribar a ser funcionaris».
