Joan Fuster, ho sabem, en té per a tots i per a tot, i se m’ocorre trossejar el seu assaig El descrèdit de la realitat, bescanviant-ho i barrejant-ho amb diversos aforismes seus, extrets del treball d’Isidre Crespo, publicat per Bromera. Tot perquè l’escriptor i periodista Joan Canela, de Diari La Veu del País Valencià, ens presenta una informació sobre la “delirant tesi literària” que Vox presentà el 27 de març a Les Corts del País Valencià, tot per denunciar el “catalanisme oficial” en la literatura valenciana. Com que l’elenc de la presentació disposa de noms propis, heu-los ací, amb poemes de Vicent Andrés Estellés, que venen al cas.
L’inefable i innombrable estrangulador de la llengua del País, José María Llanos Pitarch, Miriam Turiel i el català Manuel Acosta, a més del president de Lo Rat Penat, José Vicente Navarro, el periodista de canal El Toro TV, José Esparza, i l’advocat i empresari Eduardo Vizcaíno, fill de l’escriptor Vizcaíno Casas. La jornada, moderada pels franquistes de Denaes (acrònim de Defensa de la Nación espanyola), s’orquestrà a la seu de les Corts Valencianes.
Joan Canela, ens informa que la tesi dels debats, segons es pot llegir al text introductori publicat per la mateixa Fundacion Denaes, és que hi ha una sèrie d’autors que “han sigut legitimats com a centrals mitjançant xarxes de prescripció” i que, “en paral·lel, uns altres, han quedat relegats, silenciats o escassament estudiats”.
“Aquesta afirmació en si mateixa no vol dir res, ja que sempre hi ha un cànon i uns autors més estudiats o promoguts per altres, però la situació es posa interessant quan es llegeix –als títols de les dues conferències- quins posen en un o en altre sac- Així, segons aquesta tesi, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster com a ‘paradigmes del catalanisme literari’ estarien entre els primers dins d’un suposat procés d’assimilació cultural i els intents de ‘colonització’ simbòlica associats al nacionalisme català i la seua projecció en la literatura valenciana regional (sic)”.
“Així doncs, dos escriptors que en vida van patir una dura persecució –inclosa la censura, els acomiadaments, abandonament institucionals i fins i tot atemptats terroristes- es converteixen en els beneficiats per “polítiques culturals sostingudes pels governs bipartidistes i nacionalistes durant les últimes quatre dècades en el seu impuls o protecció” Una protecció que les polítiques culturals sostingudes pels governs bipartidistes i nacionalistes durant les últimes quatre dècades en el seu impuls o protecció”. Una protecció de les polítiques culturals que inclouen la negativa a celebrar l’Any Estellés, per tant, de les institucions valencianes més grans el mateix any passat o la censura de Joan Fuster, que va arribar a afectar fins i tot la informació sobre l’intent d’assassinat que va patir”.
Amigues i amics, les meues ires i les vostres, adquirides progressivament al llarg del temps i l’anomenada transició democràtica, resten encara presents i és hora que d’una vegada per totes plantem cara a tota aquesta gentola, i no ens val de cap manera ajornar-ho. Seguidament, em permet posar les falques pertinents als Denaes de la Defensa de Nacion Española i de José María Llanos, l’estrangulador de l’idioma del País, mitjançant aforismes de Fuster i poemes d’Estellés. Per tant, heu-los tot seguit.
Diu Fuster: Quan la política exigeix -sacrificis humans o d’altres-, és que comença a confondre’s lamentablement amb la religió. I un altre: Tot això em sembla perfecte: acabar amb l’explotació de l’home per l’home. Però aleshores, “Qui serà explotador”. Maritain em recorda aquella recomanació de l’Evangeli, de no posar un pedaç de roba a un vestit vell, perquè es perd el pedaç, el vestit i, en última instància, el temps. No desertes rebel·lat –si pots, és clar.
Diu Vicent Andrés Estellés sobre Peset: Peset ha mort: Silenci. L’han matat a Paterna i segles de silenci encara, de morts de poble. Peset, afusellat davant d’un pelotó, ran un mur de Paterna. L’han matat a Paterna. “No feu res, no feu res”. Ell en va salvar molts. Era just, era bo. El que ara no és possible serà possible un dia. El teu matí de difunta dolcesa. Entre fusells de tenebrós metall, abandonat, camines segur. Els criminals dels ossos criminals, més criminals que mares han parit, els criminals de plom i de tenebra, t’obriren pas, i segur caminaves vers un mur popular que se’t donà un matí qualsevol…
