ENGINYER: L’enginyeria és molt útil i important. Ens servix per a dissenyar i fabricar infraestructures i estris que ens tornen la vida molt més còmoda i agradable.
FILÒLEG: Cert és això que dius, amic. ¿Però com ens podries explicar les bondats i excel·lències de la teua disciplina i les seues entràmenes sense usar les paraules de la llengua amb què ens parles?
James Russell Lowell, poeta i assagista nord-americà del segle XIX, estava convençut que la universitat havia de ser un lloc on no s’havia d’ensenyar res que fora útil. Creia que Amèrica no seria capaç de sostindre una universitat fins que un home no poguera guanyar-se honestament la vida investigant les arrels sànscrites. Està clar que este escriptor advocava per una universitat on els estudis humanístics foren l’eix central que aglutina al seu voltant tots els altres sabers. Una universitat que es troba als antípodes de les universitats actuals, les quals s’han convertit, en bona mesura, en mers centres de formació professional ultraespecialitzada, allunyats de qualsevol síntesi integral i generalitzadora de l’ésser humà. El professor de la Ohio State University, Frank Donoghue, sosté en el seu brillant assaig The Last Professors: The Corporate University and the Fate of the Humanities (2008) que els humanistes utilitzen amb excessiva freqüència els térmens “humanitats”i “universitat”com si foren equivalents. Però, segons ell, les humanitats i la universitat no són ben bé el mateix. Des de la dècada dels 70, als Estats Units i a Europa, totes les disciplines humanístiques han sofert una notable manca de recursos pressupostaris. Segons Donoghue, en el segle XXII, les humanitats tindran la seua llar en algun lloc, però no serà en les universitats i hem d’entreveure la possibilitat que les humanitats ja no necessiten les institucions acadèmiques per a sobreviure. De fet, ja ho estan fent, hui en dia, en revistes, diaris, ateneus, associacions culturals, clubs de lectura, escoles…
Hi ha persones que argumenten que, encara que les humanitats florisquen fora de l’àmbit estrictament acadèmic, algun grup haurà de formar les noves generacions d’humanistes en l’art de llegir i escriure. Tal vegada siga així, però Donoghue no veu cap raó de pes per tal que els formadors hagen de ser forçosament professors, la qual cosa em resulta sorprenent, venint com ve d’un professor universitari de llengua anglesa; perquè demostra tindre una concepció excessivament utilitarista i instrumental de la llengua i no té en compte la possibilitat que les llengües puguen arribar a constituir l’objecte d’un estudi científic seriós i aprofundit per part de la ciència lingüística.
Al meu humil parer, l’ocàs de les humanitats no passa de ser un fals debat propi de desvagats tertulians de café. La importància dels estudis humanístics està ara com fa cent anys o més. Potser els alumnes de molts països no estudien amb tanta intensitat la llengua de Ciceró o la de Tucídides, la qual cosa considere un lamentable error, però l’estudi de les diferents llengües (antigues o modernes) i de les seus creacions literàries i científiques roman tan incòlume com sempre. L’home, comptat i debatut i com deia Aristòtil, és un zoon phonanta, un animal que parla. Vos puc assegurar que no he conegut en ma vida cap matemàtic, físic, químic o enginyer que no parlara una o més llengües naturals (l’anglés, el francés, l’alemany, el sànscrit…) i que no se’n servira a l’hora d’impartir les seues classes o d’explicar els fonaments de la seua ciència. Puc concebre una humanitat que ni tan sols coneguera íntegrament les quatre operacions de l’aritmètica més bàsica i continuaria sent humanitat, però allò que no puc concebre, de cap de les maneres, és una humanitat sense llenguatge. Les litterae humaniores (les humanitats) formen part del trívium des del mateix naixement de les universitats i és molt improbable que en desapareguen sense que estes perden irremissiblement la seua essència originària i es transformen en mers centres politècnics. Això no exclou el fet que els pes relatiu de les humanitats, dins de la institució universitària, disminuirà davant l’espenta de les noves especialitats tècniques emergents:
Omnia fluunt, omnia mutantur. (Ovidi)
(Totes les coses fluïxen, totes les coses canvien)
Però eixe pes de les humanitats no arribarà mai a desaparéixer perquè això provocaria la desnaturalització de la institució universitària. A més, ¿resulta tan difícil assumir que el dia que les llengües i les seues obres muiren, les idees matemàtiques, científiques i tècniques, ipso facto, moriran amb elles i l’univers tornarà a ser aquella massa informe i caòtica de què ens parla el principi del Gènesi? Tinguem-ho ben en compte: la llengua, com deia el nostre Llull en la seua Doctrina Pueril, és la porta d’entrada a totes les altres ciències (Grammatica ianua omnium scientiarum) i això no és poca cosa. Assumir el declivi de les humanitats suposa assumir el declivi de les universitats com les coneixem i, no cal dir-ho, també suposa assumir, en certa manera, el declivi de la mateixa espècie humana. Sense les llengües, sense el logos del qual brollen, les ciències i la tècnica serien impossibles, inaccessibles, mudes i mancades de sentit, perquè estes són una mera emanació històrica d’aquelles.
In principio erat verbum.
