Deia Gramsci que el temps dels clarobscurs, eren temps on s’originaven monstres i on el vell món es moria, però el nou tardava a mostrar-se d’una forma nítida i coherent. Temps neuròtics per excel·lència i on el desajustament de la dominació, i per tant de la cultura dominant, no era substituït per una forma homogènia de valors socials i estratègies rupturistes.
Temps d’incerteses, tan actuals, i de recerques en el passat amb la intenció d’aconseguir un bri de seguretat que reduïsca la sensació de vertigen d’un món que sembla que desapareix sense fre per les clavegueres de les estructures socials establertes mentre l’altre, insegur i inexpert, encara no sap transcendir els límits de la contestació imposats per les dinàmiques de control social al servei de la dominació i organitzar coherentment la ruptura amb aquesta.
És en aquest temps, i durant aquestes mostres d’inexperiència, on la desorientació ens espenta a buscar les solucions més boges a aquesta histèria en fórmules màgiques del passat; i on la religió, el terraplanisme, l’astrologia, el feixisme, la burocràcia, la socialdemocràcia o la nació, com a destí final de la humanitat, tornen a utilitzar-se com a elements vertebradors de la ruptura amb la situació d’opressió existent.
El que ocorre és que la reacció de buscar en el passat o en les seues formes (i en les formes vençudes de les pràctiques socials) encara que sent una reacció natural, és un reflex dominat per la por i la incomprensió que ens condueix, igual que als nostres avantpassats quan no entenien els processos naturals, a incorporar als processos socials i polítics models màgics que no poden afavorir la transformació social sinó, que més aviat, accentuen les formes de dominació perpetuant-la.
I és la nostra responsabilitat ser conscients, però, que el nostre temps és aquest i que vivim capficats plenament en aquest tipus de clarobscur. Però aquest clarobscur, aquesta condició marcada pels processos materials i històrics, no ens obliga de cap de les maneres a assumir cap determinisme fatalista, ni cap” final de la història” a l’estil de Fukujama.
Els esdeveniments socials derivats d’aquest final de cicle han de ser entesos com una gran oportunitat, perquè el clarobscur que ens provoca aquest maleït vertigen, no és més que el crepuscle d’un cicle social i econòmic que pot donar pas tant a un sistema més opressiu com a un de més alliberador. La guerra és, doncs, no una fatalitat inevitable sinó sols l’opció triada pel capital per assegurar la seua supervivència.
Ofegats per aquest dubte, encara que a fosques, continuem caminant pel crepuscle, desorientades, i podem observar durant la nostra quotidianitat com, amb pas ferm, avança l’opressió i la injustícia. Percebem les seues conquestes i, malgrat la nostra submissió cognitiva que fragmenta els nostres records manipulant els nostres pensaments i destruint la possibilitat de filar una història genuïnament pròpia, detectem els envits dels opressors i ens doblem brutalment pels colps salvatges infligits sobre els nostres cossos, ments i estructures comunitàries.
Aterrits, des d’aquesta posició privilegiada que ofereix pertànyer a les classes oprimides i als pobles colonitzats, rebem amb normalitat els colps dels opressors somiant que aquesta angoixa que sentim no és, només, dirigida contra nosaltres. Aprenem a sobreviure amb aquesta neurosi mentre assistim estupefactes a l’espectacle groller d’un mercat que ven tot allò que podíem considerar que era nostre, deixant-se arrossegar pel vertigen de l’espiral decadent d’un sistema que sols sentim com a propi per la violència que exerceix contra nosaltres.
I en aquest crepuscle es multipliquen les ombres, les pors i les inseguretats. I sents com respira ansiós el teu veïnat, però no el veus, i escoltes els monstres i penses que pot ser sí; però en acabant el dia, en solitud, tornes a percebre els plors fugint d’entre les parets de paper del teu barri obrer; i les rialles etíliques d’evasió pugen, insuportables, pel carrer recordant-te que no es pot fer res, que sempre perdem, que mai obtindrem el que volem.
Però, les tenebres s’esvaeixen quan el poble valencià comença a sospitar que els seus dirigents estan enfonsats en una política extractivista i antidemocràtica, colonial, i que la capacitat de posar-se d’acord entre uns i altres és, gairebé impossible. I la democràcia liberal la sents cada vegada més eixe monstre; i comences a entendre que aquesta deixa de tenir sentit quan una classe dirigent no et vol representar i les classes populars deixen de sentir-se representades.
La lluita popular contra el menysteniment de les nostres vides ens mostra que les oligarquies dominants estan produint gestors incompetents perquè sols els preocupen els seus interessos i aquesta disfunció estructural entre dirigents i dirigits, entre representants i representats, ve a demostrar la necessitat imperiosa que tenim, des de les classes populars, d’atacar els interessos d’aquesta oligarquia.
Ara, un grapat de dies després de la catàstrofe de la DANA, que no oblidarem mai i que tant de mal ens ha fet, en una part del País Valencià, s’obri la possibilitat d’avançar en aquest enfrontament i de caminar cap a una vaga general i, davant el vertigen que dona el saber que atacant l’economia s’abandona el simbolisme per endinsar-se en una lluita més decisiva, els dubtes, les inèrcies i les pors han de quedar, definitivament, a un costat.
El món que es mor i sobretot les seues estructures de control no ho posaran fàcil. Negaran la seua defunció i tractaran d’impedir que el nou es manifeste i prenga força i coherència. Veurem, doncs, sindicats i partits de classe negant la capacitat popular d’expressar la seua autonomia i cridant a l’ordre. Veurem com des de la militància “revolucionària” i l’experiència “històrica” s’empren tots els seus recursos intel·lectuals i punitius per a expandir els temors, els dubtes i la submissió al poder que, en definitiva, els manté.
Però eixe no serà el perill més gran al qual ens enfrontarem. El perill més gran, el més despietat i pel que hem d’estar ben preparats és per a dominar eixa part, eixe monstre, que totes guardem al nostre interior. Eixa ombra tenebrosa que nega qualsevol classe d’esperança i que s’aferra al món decadent que necessàriament hem de liquidar. Eixe pessimisme militant que sempre està preparat per a acceptar la derrota, sense donar la batalla, i que prefereix rendir-se davant de la possibilitat de no guanyar immediatament. Eixe pessimisme, en definitiva, és el que limita el nostre desenvolupament rupturista i, eliminant la possibilitat de fracassar, elimina també la possibilitat d’aprendre, progressar i, en definitiva, ens impedeix poder avançar.
La vaga general no ha de ser vista, només, com un exercici de justícia social en contra de Mazón i els seus governs. Ni tan sols contra la condició colonial que patim al País Valencià. La vaga general ha de ser entesa com un pas endavant de les forces populars en el seu procés democràtic d’autoconsciència rupturista. Com una ferramenta més contra la pauperització de les nostres vides. Com una necessitat vital en el manteniment de la nostra salut mental. Com un pas ferm per acabar amb el negoci de la nostra destrucció. Com el manteniment d’un espai vital de la solidaritat entre pobles i amb totes les persones oprimides del món. Per aturar totes les guerres i opressions… En fi, ha de ser, i és, una esmena a la totalitat d’aquelles persones que malvivim o sobrevivim en la zona de sacrifici d’aquest sistema criminal a aquelles que el sustenten, l’aprofiten i li donen forma.
La veritat és que el crepuscle és un bon moment per a l’ofensiva i per a què, per un moment, deixem d’estar emboscats i comencem a treballar col·lectivament per enllestir experiències de lluita autònomes al crit alliberador d’endavant!
Cal fer el pas, el crepuscle no serà per sempre i l’alternativa ja no és desitjable si volem ser un poble lliure.
