El contrari és un sobrefinançament també injust, almenys fins compensar tot allò que hem rebut de menys però també allò que hem pagat de més. I això serà, sí o sí, un bon grapat d’anys.
Recordem-ho una altra volta ja que els pocs que reclamen justícia seriosament tendeixen a obviar tots els greuges, com si oblidar-los feren més probable que rebem justícia. No és només el dèficit de l’infrafinançament, hem de sumar la insultant inversió en infraestructures, l’endeutament il·legítim forçat pel mateix infrafinançament, els interessos brutals d’eixe deute il·legítim i, tampoc oblidem, encara que siga impossible de calcular, el cost d’oportunitat per no haver disposat dels diners que ens corresponien (la suma de tot l’anterior) quan altres territoris sí que ho han tingut i que podríem haver invertit en créixer de mil maneres, ser més eficients i estalviar-nos encara més diners en el procés. I sumem la inflació aplicada a totes eixes quantitats al llarg dels anys.
Cada minut que passa el nostre problema és més gran, però la compensació necessària per a resoldre-ho també ho és. I l’estat ha de saber que no renunciem a cap cèntim que hem perdut per les seues polítiques. Si percep que només volem deixar de ser els pitjor finançats li estarem donant un al·licient a continuar mirant cap a un altre costat. Ha de quedar-li extremadament clar que ha de pagar per tot el que ha fet.
Potser el problema és el subjecte a qui li demanem la fi dels abusos. Potser algú encara el considera com un ens superior molt ocupat que ha comès un error amb els/les valencians/es (obviant que eixe error dura dècades i afecta també els veïns del sud, de l’est i del nord, o siga, els mediterranis). Però eixa percepció del responsable de bona part de les nostres desgràcies econòmiques allunya la possibilitat de la correcció i molt més de les compensacions. Fem mal en no considerar eixe responsable com a allò que és: un administrador al mateix nivell i amb un interès geopolític que fa que li interesse que no cresquem. I això legítima la reclamació judicial (l’única efectiva en la meua opinió).
És cert que les probabilitats que un jutjat espanyol aplique la justícia són pràcticament nul·les, principalment perquè eixe interès geopolític del qual parlava abans també el comparteix bona part de la judicatura i quasi tots els mitjans. Però és un pas imprescindible, i hi estem anys de retard, per a poder reclamar justícia de veritat en instàncies europees davant un clar incompliment de la constitució i de la llei espanyola de finançament autonòmica i davant un repartiment innegablement injust.
No ens podem permetre una vegada més que l’infrafinançament estiga damunt de la taula quan el partit al govern estatal i el valencià siguen distints i desaparega misteriosament, encara que és el mateix. És massa infantil per a la serietat del problema.
I per acabar m’agradaria exposar una obvietat: els països es mantenen units quan tots els seus territoris troben més atractiu mantindre’s dins de la unió perquè reben més del que els costa. L’infrafinançament que patim, en qualsevol territori democràtic del món, faria que la balança caigués a plom del costat negatiu. I això tindria «conseqüències»… en qualsevol altre lloc, això sí.
