Escric aquestes línies després d’haver vist José Antonio Rovira, el conseller d’Educació de la Generalitat Valenciana, dir que no s’ha passat per Massanassa perquè no li venia bé, literalment perquè ell també té família. Supose que el «també» va pel treballador mort treballant a l’IES Lluís Vives d’eixa localitat de l’Horta Sud malgrat que estava marcat com a edifici en perill i l’Ajuntament havia avisat feia setmanes que hi havia risc de col·lapse. Crec que ho ha fet en la mateixa roda de premsa en la qual s’havia atrevit a negar eixe risc i havia afirmat que, en realitat, no havia col·lapsat, que havia sigut «simplement» un porxo, una columna que veges tu a saber si ja estava malament abans de les inundacions, com si eixa bajanada que se li acabava d’acudir ho explicara tot i no fos encara més greu, perquè en eixe supòsit hauria pogut caure damunt de xiquets i xiquetes un dia d’escola.
Sembla aleshores que la incapacitat d’assumir responsabilitats no és exclusiva de Carlos Mazón a aquest govern inversemblant que ens malgoverna. Tampoc l’absoluta immunitat al més mínim sentiment de culpa. La família de l’operari mort ha de comprendre que ell també té família i no ha d’interrompre el seu descans pel simple fet que un home haja mort en un col·legi del qual ell és l’últim responsable i en el qual el treballador no hauria d’haver estat. Només faltaria, que s’hauran cregut. És el mateix to, el mateix subtext de Nuria Montes el dia aquell que, en lloc de donar-los suport psicològic, expulsava de males maneres els familiars dels morts i dels desapareguts.
Que la prioritat del conseller Rovira era afavorir els centres concertats i arraconar el valencià a l’educació ho teníem tots i totes molt clar des del principi. El que reaccions com aquestes demostren és que es mira els centres públics d’ensenyament com una cosa aliena, sense massa importància al cap i a la fi, coses de pobres, i damunt laics. Una cosa que cal suportar i empetitir per a poder-se dedicar al vertaderament important, que a la concertada no li falte de res. Però quan un creu que ha superat la seua capacitat de sorpresa, sempre hi ha un fet, una frase, que et recupera íntegra la teua capacitat de sorpresa, d’estupor i d’indignació, perquè aquesta manca d’empatia, aquesta distància amb un fet que li hauria d’haver provocat consternació i una reacció urgent, aquesta absoluta absència de responsabilitat i de compassió, frega amb la inhumanitat.
Ja ho vaig escriure fa dues setmanes parlant de Carlos Mazón. Una de les coses que més impressionen del seu discurs de dues hores davant les Corts és que no va ser capaç de transmetre cap emoció, cap tremolor a la veu, ni que fos fingit. Ni hi havia emoció, ni tan sols el pensament que tal vegada calia que semblara que hi havia emoció. Amb José Antonio Rovira, el mateix. Ha mort una persona i eixe no és el seu problema perquè ell passava per allà, no té cap responsabilitat i prou que atén els mitjans un diumenge.
Hi ha un punt d’incomprensible, o de brutal. Són tan elitistes que no consideren ni tan sols que han de dissimular el seu classisme? Tan per damunt de tot se senten? De quina pasta estan fets? Realment els valencians i les valencianes podrem suportar aquesta barreja d’indolència, d’ineptitud i d’indiferència? És de veres que, com deia Mónica Oltra i han deixat molt clar, fan encara més por per incompetents que per corruptes, però és que la nova promoció pepera és una vertadera màquina de destrucció, com a mínim per omissió. A veure si quan Carlos Mazón va dir que la «Comunitat Valenciana» serà turística o no serà estava considerant literalment la possibilitat de la segona opció de la disjuntiva. Perquè estan acabant amb tot. Tot el que no siga turisme i política d’amiguets no importa, i està duent-ho a les últimes conseqüències, al menyspreu de les vides alienes, de les morts d’un poble que no senten com a seu.
