El reconeixement de la cooficialitat de les llengües (català, gallec i basc) al Parlament espanyol, una cosa positiva per a tots, ha provocat la immediata reacció dels franquistes (PP i Vox), reobrint la guerra lingüística al País Valencià. Una agressió al dret dels valencians a usar la seua llengua: el valencià (terme usat pels valencians des de fa segles per a denominar la seua llengua), que és una variant del català (fet reconegut en tots els àmbits científics). Tracten d’impedir la seua normalització i el seu ús, més ben dit, volen fer-la retrocedir fins a crear un caos lingüístic tal que la faça desaparéixer; però també és un atac al dret de tots els pobles a expressar-se en la seua llengua i als drets nacionals dels pobles d’Espanya.
Resumim el succeït
17 d’agost: la presidenta del Parlament, Francina Armengol, anuncia que els diputats i diputades podran expressar-se en català, gallec i basc a la Cambra Baixa.
18 d’agost: en una declaració institucional, el Govern Valencià afirma que aquest acord al Congrés és «nefast per a Espanya» perquè utilitza les «llengües per a dividir i no unir»; «no permetrem ser moneda de canvi per a qui vol trencar Espanya i, per això, exigim respecte i que la llengua (en referència al valencià com a llengua diferent del català) tinga el mateix estatus d’oficialitat» que el català. I també que «el lloc per a parlar en les llengües oficials és el Senat i no el Congrés». Al Senat està permés des del 2005 l’ús, molt limitat (dues o tres sessions a l’any en la pràctica), de les llengües oficials, i diferencia el català i el valencià, amb dues traduccions diferents. Va anunciar a més el Govern Valencià que en un pròxim ple aprovarà una declaració institucional «per la llengua, la cultura i els senyals d’identitat de la Comunitat Valenciana».
19 d’agost: Paula Añó (Vox), número dos de la Conselleria de Cultura diu que arriba «per a donar la batalla cultural» i que té «identificats els agents del pancatalanisme».
24 d’agost: el conseller d’Agricultura (Vox) publica un tuit des del compte oficial de la Conselleria en el qual empra un valencià inventat, replet de faltes d’ortografia. El conseller d’Educació (PP) ix en la seua defensa: «L’AVL no té la veritat absoluta», «hi ha altres maneres d’escriure el valencià», «per què no tindrà el conseller del que siga la llibertat de poder triar les seues normes?».
26 d’agost: Llanos Massó (Vox), presidenta de les Corts Valencianes, assegurava que «el valencià no és català i l’autèntic valencià és el de les normes del Puig (normes ortogràfiques inventades per la suposada Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, que no són utilitzades ni per ells mateixos). (…) Vox fa el seu treball», diu.
27 d’agost: l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua, entitat normativa del valencià les normes del qual són d’obligat acompliment) considera en un comunicat una «irresponsabilitat» i un «gran perjudici» per al valencià i la seua normalització les declaracions del PP i de Vox. El Consell Valencià de Cultura (CVC) manifesta el seu suport a l’AVL i s’adhereix al seu comunicat.
Són indicacions clares de la indignació de la majoria dels valencians, que no volen veure que es reòbriga un conflicte que creien superat fa 25 anys El PSPV insta el president, Carlos Mazón (PP), a intervindre.
28 d’agost: Carlos Mazón afirma en un acte públic que el Govern Valencià «complirà l’Estatut d’Autonomia i es comunicarà en valencià normatiu seguint les regles de l’AVL», la qual cosa no li impedirà obrir un debat sobre la normativa actual del valencià. Va reclamar a l’AVL una «major capacitat d’integració» i «gestos» cap al «valencianisme social i polític», del qual s’ha «allunyat», per a «obrir una nova etapa»; posició que traslladarà a la seua presidenta en una reunió l’11 de setembre. Els càrrecs de Vox emeten des de llavors els seus comunicats oficials només en castellà.
30 d’agost: el PP afirma que «no imposa a ningú l’ús del valencià». «Si hi ha consellers que volen publicar en castellà, està bé. Hi ha hagut conselleries que en huit anys han publicat el 100% en valencià i mai hem protestat».
El PP i Vox qüestionen amb la seua actuació el consens dels anys 80, acceleren la crisi de les institucions autonòmiques.
El PSPV considera «indigna» la «intromissió» de Mazón en la tasca de l’AVL en reclamar-li «gestos d’integració». Anuncia la presentació d’una queixa al Síndic de Greuges (el Defensor del Poble valencià), organisme que es pren el seu temps per a emetre les seues «recomanacions», que no obliguen el Govern Valencià; com ha fet també Compromís.
Ximo Puig proposa a la presidenta del Parlament la doble denominació de català-valencià per a evitar el conflicte, però aquesta denominació no és acceptada pel Govern Valencià ni per bona part dels independentistes catalans. Via morta, doncs.
L’Estatut d’Autonomia i l’AVL
Durant els anys 70 i 80, els qui s’oposaven a l’ús de la llengua i a les llibertats democràtiques (els «blaveros») defensaven violentament que valencià i català eren dues llengües diferents, el PSPV governava l’Autonomia Valenciana i va cedir a les pressions, va pactar amb el PP l’Estatut d’Autonomia, que estableix com a llengua pròpia el valencià, sense aclarir en cap moment que el valencià també rep el nom de català. Potser haver inclòs la doble denominació de la llengua en aquell moment, hauria deixat clara la unitat de la llengua i evitat que el conflicte continuara viu i poguera reobrir-se ara.
L’Estatut disposa que l’AVL «té per funció determinar i elaborar, si escau, la normativa lingüística de l’idioma valencià». Amb aquesta redacció, l’AVL podria elaborar una normativa lingüística que suposara una ruptura de la unitat de la llengua. I d’això es tracta ara, de defensar la unitat de la llengua, d’impedir la seua reculada i desaparició.
L’AVL es va constituir gràcies a un pacte entre el PP i el PSPV-PSOE durant el govern d’Eduardo Zaplana, però va acabar per reconéixer la unitat de la llengua: «És un fet que a Espanya hi ha dues denominacions igualment legals per a designar aquesta llengua [la que comparteixen València, Catalunya, les Illes Balears i altres territoris]: la de “valencià”, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de “català”, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol», diu un dictamen de 2005 de l’AVL.
Per què reobrir el conflicte lingüístic?
Els franquistes (PP i Vox) necessiten mantindre un focus de crispació permanent, atacar el català-valencià, els drets nacionals i democràtics, que no toleren. Necessiten atiar la guerra social per a tractar d’imposar les privatitzacions i les retallades.
Utilitzen la llengua, els senyals d’identitat, els símbols per a dividir i enfrontar, per a manipular, inventen un agressor extern (el català, els catalans, Catalunya) per a qüestionar constantment les llibertats democràtiques i els drets socials.
Ens equivocaríem si no tinguérem en compte aquest fet polític i deixàrem la solució d’aquesta qüestió a les institucions autonòmiques que han mostrat la seua impotència per a resoldre-la, inclosos els governs del Botànic, que ni tan sols han sigut capaços de permetre la reciprocitat dels mitjans de comunicació públics de València, Catalunya i les Illes Balears.
Com ens equivocaríem si creguérem que aquesta és una política que es limita al País Valencià. Aquest és el banc de proves, el lloc on la història ha creat el punt avançat a partir del qual replicar aquesta política d’enfrontament dins i contra els altres pobles, contra els drets de tots els pobles.
És clar que hem de defensar la unitat de la llengua, la seua normalització i el seu ús, respondre amb l’amplitud i contundència més grans possibles davant cada agressió, davant cada reculada; però cal no oblidar l’entramat institucional antidemocràtic alçat des dels pactes amb els franquistes dels anys 70, començant per l’acceptació dels dirigents del PSOE i del PCE de la Monarquia, presó de pobles. Les institucions autonòmiques constituïdes sobre aquests pactes són contradictòries amb els drets dels pobles. En conseqüència, els treballadors i els pobles tenen el màxim interés a actuar units contra l’herència franquista, per una República basada en el dret d’autodeterminació.
