Aquest cap de setmana, el del darrer diumenge d’octubre, he llegit alguns articles sobre la crisi a Compromís i sobre quin ha de ser el seu futur, oportuns sense dubte després d’una setmana en la qual s’ha produït un degoteig de baixes a Iniciativa, i no resistisc la temptació de dir la meua.
És de veres que el model aquest de coalició estable està clarament esgotat. Especialment perquè crec que, com deia algun d’eixos articles que he llegit, la gent que no està apassionada per la política coneix molt més Compromís que cadascuna de les seues parts i el que rep és bàsicament, cada cert temps, remor de ganivetades que moltes vegades no acaba d’entendre bé qui les dona i qui les rep. També és de veres que a eixa confusió va contribuir encara «més» la conversió del Bloc en un partit anomenat «Més» que, amb Compromís de cognom, resulta en «Més Compromís», la qual cosa per a moltes persones el fa totalment indistingible de Compromís. Potser eixa fora la idea, o part de la idea, perquè potser ja ningú se’n recorda, però quan es va produir el canvi de nom hi havia un partit emergent que es deia Más País, extensió sinecdòquica de Más Madrid, amb la qual cosa això de “Més” harmonitzava d’allò més, qui ho anava a dir, amb la política estatal i la insospitada recerca de referents madrilenys, que d’això cada branca a Compromís va ben servida.
Tot això és de veres. Però, per altra banda, pense que cadascuna de les esmentades branques és diferent, i no acabe de veure els avantatges de constituir un partit únic que siga una mena de totum revolutum. Més no deixa de ser el Bloc, amb la seua diguem-ne transversalitat ideològica, però hereu de la tradició del valencianisme democràtic. Els Verds, per la seua banda són, això, un partit ecologista, que posa la sostenibilitat en el centre de la política. I Iniciativa, el partit al qual estic afiliat, per explicitar amb honestedat des d’on escric, és ni més ni menys que l’esquerra valenciana sense servituds madrilenyes. És l’hereva del millor d’aquella EUPV de la meua joventut que es volia vertaderament federal i sobirana. I Compromís és la unió d’aquestes tres vessants, i crec que la seua força rau en el fet que les té, i que encara que la gent no acabe d’entendre el seu funcionament intern sí que sap que és valencianista, ecologista i d’esquerres. Per això, personalment, m’incline per esdevindre una federació de partits, una idea que se suposava que estava clara no fa tant, però que s’ha enterbolit per maquiavel·lismes diversos, qui sap si per temptacions de la vella tradició del corró, i per forces centrífugues activades en el contacte que se suposava ocasional i estratègic amb Sumar i la charmante model del seu logo.
Perquè això també vos ho dic, el que no veig ni veuré és com podria encaixar en l’estructura de Compromís incloure en eixa hipotètica federació partits d’obediència madrilenya, ja siga el vell partit aquell del qual ens escindírem fa molts anys precisament farts i fartes dels tripijocs madrilenys, ja siguen marques volàtils dissenyades a imatge i semblança d’estreles mediàtiques emergents de la cort amb discurs mel·liflu, oportunista i ambigu.
I encara afegiré una cosa més. L’altre dia vaig veure que Joan Ribó compartia en la xarxa social abans anomenada Twitter amb gran alegria un article d’El País que parlava de com està de bonica València des que simpàtics expats la trien com a residència, que és fins i tot l’enveja de Copenhage. Sembla que encara hi ha qui no s’ha adonat que la turistificació i la gentrificació de la ciutat és una de les raons per les quals van perdre l’alcaldia, tant per la gent que no va anar a votar com pels antics votants que literalment estan empadronats en altres municipis després que la ciutat més xupiguai de tots els rànquings els haja expulsat.
No vull escriure la paraula «pijoprogre», però sí que diré -i en això coincidisc plenament en un dels articles que he llegit aquests dies- que crec que Compromís ha de perfilar més clarament el seu discurs. Si amb la unió de les tres branques, com el pi, és valencianista, ecologista i d’esquerres això s’ha de notar en discursos clars i contundents. Ha de donar resposta als problemes reals dels valencians i les valencianes i expressar la seua posició sobre els temes estatals i globals d’importància cabdal que també ens preocupen i no centrar-se a ser el partit més cool del panorama valencià, el preferit pels influencers madrilenys i pels expats. Perquè tot està per fer i tot és possible, etcètera.
En resum, crec que Compromís és molt necessari per al País Valencià. Imprescindible, de fet. I ara mateix tenim al damunt un govern ultradretà en el discurs i neoliberal, sectari i antivalencià en les polítiques i veurem si, com els és costum, també corrupte. Seria desitjable que Compromís, l’esquerra ecologista valencianista d’estricta obediència valenciana, s’enfortira des de l’enfortiment de cadascuna de les seues branques, i amb elles del tronc comú, i això només es pot fer des de la lleialtat de tots i de totes. Potser cal establir quotes, jo no dic que no, però les quotes no poden ser el fi últim, perquè aleshores tornem a una política xicoteta i estreta en la qual el triomf més gran és guanyar-li una assemblea al company mentre la dreta va a la seua, com en els temps de Zaplana. I jo, modestament, crec que no ens podem tornar a permetre un altre quart de segle de travessia del desert amenitzada per ganivetades.
