Tot i que no és el tema de l’article, em veig obligat a fer una advertència prèvia: considere que el pacte PSC-ERC per a investir Salvador Illa és només fum de botja; i aquest finançament singular que hi ha pactat no s’arribarà a concretar. Tanmateix, sí que és interessant parlar de les reaccions valencianes que ha provocat. I aquestes cal centrar-les també en les seues coordenades: el País Valencià és aportador net al sistema, tot i que la nostra renda està per davall de la mitjana estatal. És a dir, som pobres que paguem a rics. Espanya ens aplica el mite de Robin Hood, però al revés. Són dades interessants per a recordar quan els espanyols parlen de solidaridaz, que no té res a veure amb la solidaritat, sinó que és, ras i curt, un atracament a mà armada.
Centrem, ara sí, el tema: quines han estat les reaccions dels actors polítics valencians davant de l’anunci de l’acord entre PSC i ERC? En el cas de les respectives sucursals de PP i PSOE, amb algun matís, no hi ha hagut massa sorpreses: per a Carlos Mazón, delegat colonial en la Generalitat d’ací baix, aquest acord «trenca la solidaritat» i ha amenaçat de portar-lo als tribunals (no sé sap d’acord amb què, però nothing is impossible a la justícia espanyola), com si l’infrafinançament valencià no l’hagués trencada ja i fos, a més a més, culpa dels catalans; d’altra banda, per part del PSOE hi ha hagut un suport a la política de Pedro Sánchez, i, en aquest sentit, cal dir que ha estat interessant veure com la valenciana ha sigut quasi —o sense quasi— l’única federació —encara en diuen així— socialista que hi ha donat suport explícit. Ara cal esbrinar si és perquè no es mouen ni un mil·límetre del que mana Ferraz o perquè al País Valencià no acaba de funcionar el mateix missatge que a Castella – la Manxa. I la resposta segurament serà una miqueta de les dues coses. Interessant, si més no.
Ara bé, el problema —i la nota dissonant dins del concert— és quan ens trobem amb la reacció de Compromís, la força que es proclama representant del valencianisme polític: Àgueda Micó, la seua portaveu al Congrés, ha amenaçat de vetar l’acord català, si no soluciona també el problema del finançament valencià; és a dir, que nega per la via dels fets la capacitat de Catalunya de negociar bilateralment amb l’Estat. Vicente González Lizondo ressuscita per a guanyar l’enèsima batalla després de mort: als valencians ens continuaran escurant, però ni parlar-ne, que als catalans els espolien una miqueta menys.
Però aquest és el programa i el posicionament de Compromís? Diríem que no, si ens acollim a la sorpresa que han provocat aquestes reaccions. I, si fem una miqueta la mirada cap enrere, veurem que el primer punt del programa de Compromís per a les eleccions de 2015, aquelles en què va assolir uns resultats històrics que varen portar els valencianistes a formar part per primera vegada del govern de la Generalitat, era la proposta d’un concert econòmic per al País Valencià; evidentment, negociat de manera bilateral. Sense aquesta terminologia, només amb un eteri «finançament just», però sí que cal dir que hi havia escrit negre sobre blanc que calia solucionar el problema de l’infrafinançament valencià, es va introduir també com a punt clau dels pactes entre Compromís i PSOE per als governs de la Generalitat en 2015 i en 2019, així com en el pacte d’investidura al govern de l’Estat entre Compromís i PSOE en 2019 —en 2023 Compromís ja no va pactar la investidura amb el PSOE, sinó que ho feu Sumar, però, en teoria, la formació de Yolanda Díaz assumia com a pròpia la reivindicació del finançament. En teoria—.
Així doncs, en tots aquests anys d’incompliments, la plana major de Compromís no ha vist el moment de trencar amb el PSOE. De fet, ara com ara, diuen que ja no volen un concert econòmic —precisament ara que (teòricament, que ja sabem que no) hi hauria l’oportunitat—, que s’estimen més continuar en el règim comú (de vegades u es queda sense paraules…). Fins i tot, Compromís ha votat a favor de tots els pressupostos generals de l’Estat de Pedro Sánchez, encara que la demarcació d’Alacant fos la 51 de 51 en inversió per càpita (sí, heu llegit bé). Però quan es parla dels catalans… això sí que no! Hi ha qui sembla que vol fer-se perdonar tant que li diguen catalanista que es llança pedres contra el seu terrat.
La bona qüestió, però, és que en l’Estatut valencià tenim el que es va batejar com a clàusula Camps. Enmig del debat sobre la reforma de l’Estatut català, aquesta clàusula venia a dir que, qualsevol millora que altres Estatuts assolissen, s’hauria d’aplicar també a l’autogovern valencià. Així doncs, i per favor, Compromís, si volem representar un sainet, fem-ho bé: si mai es concreta aquest finançament singular català, invoquem la clàusula Camps: teòricament, tres quartes parts de les Corts hi haurien d’estar a favor… O ni així, perquè ara ens estimem més el règim comú? ¡Lizondo vive, la lucha sigue!
