Per què els partits i organitzacions de dreta i extrema dreta poden actuar contra el català-valencià per afeblir la nostra llengua, amb la intenció declarada de fer-la desaparèixer, i els partits d’esquerres no hi fan res per evitar-ho?
A Catalunya Nord, s’ha tancat recentment l’únic programa de doctorat en català, i a Perpinyà el nou alcalde de Reagrupament Nacional ha eliminat el mot catalanitat de l’escut. A Catalunya, el TSJC acaba de sentenciar que el català ha de ser llengua vehicular després d’admetre les al·legacions d’organitzacions espanyoles de defensa del castellà.
A la Generalitat Valenciana, governs de dreta, amb el suport necessari de l’extrema dreta, volen prohibir que a les aules s’estudien autors no nascuts al País Valencià que escriuen en català-valencià. A Alacant s’intenta declarar zona de predomini lingüístic castellà. A Mallorca, el Govern del PP, amb l’impuls de Vox, ha eliminat el requisit lingüístic en sanitat i ha suprimit la Direcció General de Política Lingüística.
Altres casos menors, però significatius, com ara les accions dutes a Vinaròs, on un tripartit format per VOX, PP i independents ha aprovat una normativa per castellanitzar les institucions i retolacions municipals. O a L’Ajuntament de València, que fa seues les opinions d’un únic lingüista per intentar canviar la grafia València. Mentrestant, els valencianoparlants d’arreu —des de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar— pateixen agressions constants en dependències policials, consultoris mèdics, botigues o cafès, moltes de les quals ni tan sols es denuncien.
Les agressions a altres col·lectius —dones, immigrants, treballadors, inquilins, col·lectiu LGTBI, medi ambient o animals— són habitualment combatudes pels partits democràtics. En canvi, les agressions contra la nostra llengua rarament reben resposta, i els partits d’esquerres, amb alguns matisos, semblen prou còmodes amb les accions brutes dels partits dretans. Un exemple clar és que a totes les administracions de l’Estat, fulles web, trens i registres, es manté la separació entre català i valencià com si foren llengües diferents.
En l’àmbit autonòmic, el PSC s’ha votat conjuntament amb PP i VOX, mentre que Compromís, amb el suport del PSOE, va carregar línies en valencià, cosa que cinc anys després encara patim al País Valencià. A Mallorca, segons denuncia la revista El Temps, el PSOE, tot i defensar aparentment el català-valencià, no ha estat coherent quan governa: després de vuit anys de govern d’esquerres, van eliminar línies educatives clau i no van posar en marxa el requisit lingüístic en sanitat. A Catalunya Nord, Melenchon, líder de la França Insubmisa, s’ha negat reiteradament a signar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries.
Aquestes actuacions són possibles, en gran part, per les limitacions jurídiques que condicionen l’acció política. Tant a Espanya com a França, el marc legal estableix restriccions importants:
- A Espanya, la Constitució de 1978 reconeix el castellà com a llengua oficial de l’Estat i estableix el deure de conèixer-la (article 3), mentre que les altres llengües són cooficials només en les seues comunitats autònomes. Això genera tensions interpretatives en àmbits com l’educació i la funció pública.
- La jurisprudència del Tribunal Constitucional ha fixat límits a la immersió lingüística, exigint la presència del castellà com a llengua vehicular en determinats percentatges.
- A França, el principi d’unitat lingüística de la República, reforçat per la Constitució i decisions del Consell Constitucional, dificulta el reconeixement ple de les llengües regionals, cosa que explica, per exemple, la no ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
L’acció directa dels partits de dreta i extrema dreta contra el català-valencià, combinada amb la passivitat dels partits d’esquerres, fa que la nostra llengua estiga en retirada. Curiosament, les esquerres estatistes franceses i espanyoles adopten postures semblants, tèbies o fins i tot contràries al català-valencià, possiblement per prioritzar l’adscripció nacional i la defensa dels seus valors culturals per sobre de la defensa d’una llengua minoritzada.
Ens enfrontem, un cop més, a un entramat jurídic i polític establert per les constitucions espanyola i francesa. La gran pregunta és: quines opcions reals tenim per canviar aquest estat de coses sense una oposició directa als règims establerts per aquests dos Estats?
