La capital de la Plana és, per descomptat, una ciutat valenciana de referència; no és estrany, doncs, que el doblet toponímic Castelló/Castellón recupere l’actualitat informativa. No sols és actual sinó que la qüestió del topònim s’ha fet lloc entre el grapat de símbols que representen el conflicte lingüístic valencià.
En el seu origen, tant una forma com l’altra, Castelló/Castellón, van ser el resultat de l’evolució del terme llatí baixmedieval, Castilione. En efecte, durant l’etapa de formació del català, paraules com pa, vi o Castelló van coexistir amb pan, vin i Castellon.
Precisament, un tret morfofonètic que distingeix el català de l’espanyol és l’emmudiment del so nasal alveolar [n] que tanca el radical de mots acabats en vocal, com ara, pa, algú, vi o Castelló. Fixeu-vos que aquest so [n] del radical emergeix en contacte amb marca flexiva o afix derivatiu: pans alguns, vinet, castellonenc.
De tota manera, la solució Castellon (com pan o vin) tingué una vigència efímera dins el flux de la llengua viva. La seua permanència, limitada a l’aparició esporàdica en algun manuscrit medieval, segurament l’hem d’atribuir al caràcter arcaïtzant de l’escriptura. Siga com siga, Castelló (com pa i vi) es va consolidar com a forma única de la llengua activa. I és així com el topònim prolifera arreu del territori lingüístic, al nord i al sud de l’Ebre: Castelló de la Plana, de la Ribera, de les Gerres, de Farfanya, d’Empúries, del Pla (a la Ribagorça), etc. i Castellonet, entre els quals «el Castelló del senyor Huguet», que deia Fuster, «és el major i antonomàstic».
Mentrestant, a l’altra banda de la frontera lingüística, el seu equivalent espanyol era, i ho és, Castejón. Una mostra il·lustrativa: un Castelló valencià –probablement Castelló de les Gerres– els joglars castellans de Mio Cid l’anomenaven Castejón, no mai Castellón.
Ara us invite a fer memòria que, al segle XVI, tenim datat l’inici del procés castellanitzador, que encapçala la noblesa valenciana, claudicant i genuflexa davant la cort de Castella. I va ser aleshores que la variant arcaica Castellón –que havia desaparegut a favor de Castelló– fou represa pels escriptors acastellanats, segurament atrets per la proximitat del terme a l’ètim llatí baixmedieval. L’exemple més vistós el representa el cavaller borrianenc Rafael Martí de Viciana que, en publicar la Crónica en castellà, hi recuperava el cultisme Castellón, per bé que l’alternava amb Castelló.
Definitivament, el topònim entrava en una via doble, sempre divergent. Per un costat, la forma consolidada, exclusiva i plenament viva era Castelló, de la Plana, no cal dir-ho, el topònim viscut com la representació popular, històrica i antonomàstica de la ciutat i de la seua llengua. Per un altre costat, Castellón restava relegat a la parcel·la de la llengua culta, tot erigint-se en símbol indicador de la castellanització. Tot amb tot, la forma Castelló no va deixar de ser present en textos cultes, fins i tot publicats en espanyol, i ací m’heu de permetre que n’esmente, a tall de mostra, les Observaciones, de Cavanilles, un gran clàssic de la Il·lustració.
En fi, he mirat de traçar el perfil històric del nom de la ciutat capital de la Plana. Sobre els fenòmens d’abast personal i col·lectiu, de tipus psicològic i social, que començava a generar l’antagonisme entre Castelló i Castellón, segurament convindrà que intercanviem d’altres reflexions complementàries, en una oportunitat futura.
