Ja ningú m’envia cartes per correu postal –ni jo les envie tampoc-, però a canvi el carter em du de vegades paquets primorosament embolicats amb llibres a l’interior. La vella alegria de saber novetats de persones estimades ara ha sigut substituïda per un nou goig: acollir llibres normalment encara no llegits, quan no velles edicions de títols extraviats que ara recupere gràcies a la digitalització universal de les provectes llibreries de vell.
És així com he rebut darrerament una sèrie de textos dels quals m’abelleix parlar-vos. L’editorial Austrohongaresa, per exemple, m’envia un volum singular: Akiva. Fugint dels llops, de Vicent Garcia Devís.
Devís, que és un periodista amb les soles de les sabates molt gastades, hi ha dut a terme una investigació minuciosa per rescatar l’odissea d’una família jueva que, fugint del nazisme, va acabar els seus dies a València. Dic investigació minuciosa i dic bé: l’autor es remunta al segle XIII buscant els orígens de la família –i de l’antisemitisme europeu- i acaba descobrint la realitat d’una parella –Akiva Bacharach i Franzisca Kleinhaus- que va haver de fugir de l’ambient irrespirable de l’Alemanya nazi en 1935. Hugo, el germà d’Akiva, que vivia a València, va buscar-los allotjament en un pis a prop de la Gran Via de la capital. Però algun cosa no acabava de rutllar i la nova vida va abocar els exiliats a un final tràgic, semblant al d’aquell Stefan Zweig refugiat al Brasil i completament desesperançat en l’existència d’un món sense Hitler. Una història colpidora que no hauria de passar desapercebuda.
L’editorial Pepitas de Calabaza, al seu torn, m’envia dos volums. Per un costat, la nova novel·la de Bibiana Cabrera, Marcelino. Després de la campanada que va suposar la seua primera incursió en el món de la narrativa (Yegüas exhaustas, que ja va per la setena edició) l’autora de Borriana ens sorprén ara amb un relat que implica un tour de force interessant: posar-se en la pell d’un home d’una certa edat i explicar-nos la seua visió de la vida i del sexe (i perdó per la redundància). Una estimulant inversió del punt de vista que es llegeix amb plaer, gaudint d’eixe estil auster però poètic de la també autora del poemari Chispitas de carne.
L’altra novetat de Pepitas és la traducció al castellà del Libro de maravillas de Vicent Andrés Estellés. Sentimental com soc, m’ha emocionat llegir en la llengua de Cervantes eixos versos tan arxiconeguts entre nosaltres (“No había amantes en Valencia como nosotros”) i que mereixien sense dubte ser coneguts pel públic castellanolector. L’autor de la traducció és Paco Cerdà, un autor que igual et sorprén amb una glossa narrativa del periple del fèretre de José Antonio fins el Valle de los Caídos (Presentes) que t’apareix a la portada de The New York Times (sic) explicant que el No a la guerra de Pedro Sánchez l’ha reconciliat amb el patriotisme. Un figura.
L’editorial de Benicarló Onada em proporciona, al seu torn, un exemplar de Servir a què, de Josep Santesmases. Santesmases va fer la mili als anys 70 a les Canàries. Des d’allí enviava cartes a la família explicant el seu dia a dia. Ara ha volgut rescatar eixes cartes formant una espècie de dietari, potser per alliçonar al lector jove de la gran enganyifa que va suposar l’anomenat “servei militar”. Algunes glosses escrites afegides ara al text original ajuden a entendre certs passatges. En una d’elles, l’autor conta que, a l’hora de la jura de bandera, es va aproximar la tela sagrada als llavis sense arribar a tocar-la…
Pues de garota, finalment, és la nova aposta novel·lística de l’editorial Lletra Impresa. La seua autora és la gironina Helena Carreras, que hi busseja en la memòria d’una família republicana assaltada per l’arbitrarietat i la humiliació criminal del bàndol vencedor en la Guerra Civil. Però el que semblava en un principi un text memorialístic més (potser basat en la seua pròpia família) acaba sent un relat morbós amb marrades eròtiques psicològicament torbadores descrites amb molt bona ploma i un estil vigorós que fan de molt bon llegir.
Tot això m’ha dut el carter en les últimes setmanes. Però no hi ha hagut de trucar dues vegades: no faig esperar mai les bones notícies.
