Diumenge a la plaça del Carme de la ciutat de València va ser el Cant de l’Estoreta organitzat per la falla de la plaça de l’Arbre, i per descomptat allà estava jo, amb la meua comissió, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon. És un acte ben curiós i entranyable, probablement un dels meus preferits del cicle faller.
És ben interessant comprovar com les falles seleccionen elements de la història de la ciutat per celebrar-los i representar-los amb els menuts del casal, tant els que tornen sobre temes i motius més o menys rebregats, perquè sempre resulta significativa la tria, com els que fan una vertadera tasca de recerca i recorden i escenifiquen episodis poc coneguts, com ara el primer vol a motor d’Europa dut a terme per Juan Olivert Serra a Paterna en setembre del 1909. En les pàgines de Diari La Veu ho recordava Sebastià Carratalà fa uns mesos. Eixe era el motiu escollit per la meua comissió amb el nostre mestre estoreter, Albert Gay, al capdavant.
També és emocionant escoltar la versió ritualitzada però viva al cap i a la fi del cant amb el qual, segons el relat dels orígens, els xiquets acompanyaven la collita d’andròmines i trastos vells per a la cremà de la falla i que Maximilimà Thous va incorporar a la lletra del pasdoble “El faller”, vertader himne dels qui per aquestes dates tenim el cor encés en flama: “Una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, el tio Pep, més que siga la tapaora del comú número u”. Festa popular escenificant el seu origen mític mentre recrea episodis escollits de la pròpia història, el Cant de l’Estoreta és un d’eixos moments en els quals les falles esdevenen identitàries en el millor sentit de la paraula, identitat de barri, de ciutat, identitat valenciana, i posen en acte la tradició, relliguen amb el passat i arrelen als carrers del barri.
A més, sembla que els turistes no l’han descobert massa i això fa que siga un acte plenament faller i popular de les comissions per a elles mateixes. És un moment bonic perquè de sobte el barri s’ompli de la gent que l’estima, dels veïns i veïnes que queden, però també de la gent que té lligams sentimentals, familiars, de memòria compartida. Vas caminant i no pares de trobar gent coneguda. És com si el barri, per damunt de la gentrificació i la turistificació, tornara a ser el barri.
Ja ho he escrit altres vegades. Les comissions de falla en un barri com el Carme, encara que no estan formades majoritàriament per veïns i veïnes, o precisament per això, conserven la memòria i la identitat del barri. Són com una mena de càpsula del temps i d’exercici de resistència. Eixa és una de les raons per les quals són tan valuoses per a la societat valenciana.
En aquesta columna no tinc ganes de polemitzar amb els antifallers que ja van apareixent per les xarxes socials amb els seus llocs comuns habituals. Les falles tenen problemes, és clar que sí, però precisament els problemes que tenen són els elements que les allunyen de la seua identitat i de la seua raó de ser, que no és un altre que l’exercici de la comunitat, la constitució joiosa de subjectes col·lectius. Però malgrat eixos problemes, en moltes ocasions propiciats pels poders públics, les falles, de portes endins dels casals, però també en trobades com el Cant de l’Estoreta, continuen sent el que van tornar a ser diumenge passat a la plaça del Carme, a cada casal del barri, a la plaça de la Santa Creu esdevinguda punt de trobada i convivència. I això és el que vull posar de relleu en aquestes ratlles.
Perquè ha arribat març a València i, com escriu Vicent Andrés Estellés, tots sentim com un glop en el cor l’alegria de ser valencians. I és en arribar març que de vegades passa que, per exemple, Juan Olivert Serra, natural de Cullera, de malnom el Volaoret, s’encarna en un xiquet faller de Ribesan i torna a engegar els motors del seu avió primigeni, a agafar velocitat, i a enlairar-se durant uns segons uns metres de terra. Eixos segons i eixos metres ens recorden que persistim, que tenim memòria i sabem qui som, que el barri del Carme és encara el barri del Carme, i que per sobre el soroll de les maletes dels turistes i els grunyits dels gentrificadors desarrelats, encara se sent una volta a l’any el cant d’uns xiquets que arrosseguen una estoreta velleta per a la falla de sant Josep.
