El canonge, la castedat i la prostitució invisible 

Fa uns quants dies aparegué la notícia de la mort, per assassinat, del canonge de la catedral de València, últimament, emèrit, Alfonso López Benito. Este prelat pareix que era una autèntica autoritat en l’Església valenciana. Va ser l’encarregat, per pròpia devoció, d’organitzar la canonització o beatificació de 257 màrtirs de la Guerra Civil espanyola. Era, a més, molt caritatiu amb jóvens necessitats i vulnerables. Però pareix que no tot era dedicació a Déu i a les coses divines o pròpies del clero i de la caritat pura. Sembla que era amant del plaer que proporciona l’incompliment i la no observança dels preceptes del sisé manament de la Llei de Déu i possiblement del nové, que també versa sobre els actes impurs. Però és que el seu virtuosisme caritatiu, amb els jóvens, segurament no era tant, sinó que tenia també caràcter comercial i transaccional. Segons les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació, hi havia relacions sexuals a canvi de diners. I això, com sabem, és prostitució. Que un clergue puga disfrutar del plaer sexual, i no complir el vot de castedat, res a objectar des del laïcisme, encara que això deu ser pecat, només per a l’Església catòlica. Però que un canonge faça de prostituïdor són paraules un poc majors, encara que eixa funció la deuen haver fet molts encarregats d’administrar els sagraments. Les notícies sobre este cas són de pel·lícula, però ja se sap que la realitat moltes vegades supera la ficció. Per cert, sobre la idea o projecte d’abolir la prostitució, caldria plantejar-se si això és possible. Perquè casos com el del canonge referit, es perseguirien, deixarien d’haver-n’hi? La teòrica abolició, perquè només seria teòrica, evitaria casos com la prostitució real i invisible de les altres esferes, o no tan altes? ¿Les aventures del rei ara emèrit amb algunes dones del món de l’espectacle o de la noblesa estrangera eren per amor platònic o per alguna cosa ben comptable? ¿O l’abolició de la prostitució només afectarà cambreres de clubs d’alternar/de cites/de contactes, xiques dels afores de la ciutat, de pisos, de bordells, és a dir, el proletariat de la prostitució, i no d’altres classes o maneres? ¿No seria hora de protegir legalment eixes xiques i perseguir decididament i contundentment el proxenetisme de tota índole?

Tornant als exercicis gens espirituals del canonge mencionat, desgraciadament assassinat, el que indigna és el silenci còmplice de les autoritats eclesiàstiques valencianes d’allò que el veïnat del carrer Avellanes sabia i l’Arquebisbat també, i callava. Potser els seus servicis beatificant i santificant els pobres morts en la Guerra Civil tenien més valor que els abusos als pobrets xavals vius, però  necessitats. 

El sexe, en l’Església catòlica, sempre ha sigut tabú, cosa quasi prohibitiva, però els abusos sexuals sempre han existit en el món eclesial. Tan tabú que la castedat, el vot de castedat, és una de les principals virtuts que han d’observar els i les que entreguen la seua vida al servici de Déu. Eixa bondat no era la millor qualitat del canonge Don Alfonso, com podem col·legir. Més prompte estava inclinat a la luxúria, pecat capital antagònic de la castedat. Una virtut, la de les persones castes, que està consagrada institucionalment en el celibat que és ‘estat d’una persona que no s’ha casat ni té parella, especialment per motius religiosos o per una altra classe de principis’. Però sense massa observança ni compliment, en molts casos, com en el cas que comentem. Clar que també està la creença oposada, la que diu que «dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’n riu». I, per descomptat, que «els pecats de la xona o de la parrussa, la Mare de Déu tots els perdona i els excusa». Doble ració.