Recorde haver escrit que no pensava que l’esquerra haguera de tractar de disputar el vot de la ultradreta perquè els feixistes són feixistes i ni són bona gent equivocada ni innocents desclassats que poden arribar un dia a veure la llum. Ho continue pensant, és clar, però de vegades m’agradaria que l’esquerra no s’obstinara a posar-li les coses fàcils per ocupar espais que no els corresponen i exercir amb èxit la seua tasca de manipulació i alienació.
Ho vinc a dir per moltes reaccions que he detectat, especialment entre l’esquerra madrilenya, davant les mobilitzacions de llauradors. Al País Valencià ho tenim més fàcil, és clar, gràcies a persones com ara Carles Peris que ens ajuden a percebre immediatament quin és el costat correcte, a la memòria de l’horta que molts de nosaltres conservem -a mi personalment només una generació em separa de l’aixada i el llegó que encara arribà a emprar mon pare en la seua joventut com a mitjà de vida i després, fins a la seua mort, com a afició-, i als camps on fins i tot hui acaba la ciutat. El nostre camp amb minifundis i cooperatives, de llauradors que aplicaven el codi de l’horta per a desesperació d’escriptors urbanites com Vicente Blasco Ibáñez a La Barraca, es resisteix a ser estigmatitzat a l’engròs com a ultradreta. Perquè ja a aquella novel·la quedava ben palés que el senyoret que arrendava les terres estava a la ciutat.
És clar que els llauradors i les llauradores tenen motius més que justificats per al malestar i per a la protesta: des dels beneficis desorbitats dels intermediaris i de les grans superfícies a la importació deslleial per aquestes mateixes grans superfícies de productes que no estan obligats a complir les mateixes normes que els locals. I és clar també que perceben amb claredat les mirades condescendents i la supèrbia.
Les paraules duríssimes de l’alcaldessa actual de la ciutat contra la tira de comptar i la seua persecució implacable dels mercats de l’horta que permeten als llauradors vendre directament els seus productes, també deixen prou clar qui és qui. El Partit Popular certament ho té difícil per a la demagògia en aquest tema. Per això seríem molt maldestres si ens deixàrem arrossegar per les rutinàries reaccions madrilenyes de qui encara té com a insult allò de «paletos» en la punta de la llengua. Perquè no ens enganyem, i ho explicava molt bé l’altre dia Miquel Ramos en un article ben oportú, el lloc que l’esquerra deixe serà ràpidament ocupat per la ultradreta que no està desitjant una altra cosa que presentar-se com a aquells que entenen els problemes del poble. Si fins ara els feixistes espanyols no han assolit un major triomf electoral, crec que és perquè no aconsegueixen llevar-se de damunt la pinta de senyorets que tenen. Els és difícil en eixes condicions bastir un discurs populista vertaderament pregnant en les classes populars a l’estil francés o Italià. Però cal no subestimar la ignorància i l’estupidesa pijoprogre urbanita i madrilenya, ben disposada a fer-los la feina.
Abans esmentava Blasco Ibáñez i la seua incapacitat per entendre la perspectiva dels llauradors. Desconfiava profundament d’ells i no hi comptava per al seu projecte. És també una tradició de l’esquerra nostrada. Considerar-se poc menys que avançada de la civilització vertadera té alguns riscos, especialment quan no ets capaç de dissimular el fàstic. Espere que aquesta vegada ens lliurem nosaltres i no fem seguidisme de qui considera que qualsevol protesta contra el govern més xupiguai de la història només pot ser cosa de fatxes.
Un dels problemes de l’esquerra actual és que moltes vegades discursivament pren la retòrica conservadora. Cal “conservar” les conquestes anteriors, ben insuficients, per cert, la qual cosa cedeix el discurs de la transformació a la ultradreta que, per descomptat, sap utilitzar-lo fent tripijocs conceptuals a favor seu. Recordem quants argentins i argentines deien que no era tan dolent que guanyara Milei perquè era necessari un canvi, fora el que fora. Si, damunt, l’esquerra acaba prenent l’aire de burgesots elitistes, pot acabar passant que en unes eleccions s’enfronten esquerrans amb posat pijo i una indissimulable distància respecte als problemes reals de les classes populars, enfront de dretans amb aire i discurs retòricament popular posat al servei dels interessos vertaders dels vertaders senyorets. I aleshores sí que no hi haurà res a fer. I, insistisc, per ara crec que la ultradreta espanyola està lluny de poder disfressar-se amb garanties de poble, però la derrota a València ciutat, esdevinguda mentre se celebrava que València s’havia convertit en una ciutat abellidora per als expats, constitueix tot un avís per a navegants.
Enfrontem actualment processos certament complicats a escala global. I -utilitzaré una expressió no per passada de moda menys encertada- el capital té molt clar on estan els seus interessos i l’amenaça de la crisi no farà més que esmolar els seus instints depredadors. Si l’esquerra no escolta els qui pateixen els efectes renovats d’aquesta depredació, aleshores res té sentit. I revalidar la llei de l’embut perquè no es té capacitat -ni potser voluntat- d’amenaçar els interessos de les grans corporacions no és tampoc precisament ecologista. El consum de proximitat és bo per al medi ambient, però és que a més garanteix l’autonomia alimentària i que els nostres veïns i veïnes puguen viure amb dignitat. O siga que l’ecologisme -i no diguem ja l’ecosocialisme- comença per defendre els mitjans de vida dels llauradors i llauradores molt més que per defensar les macroplantes solars. I això sense parlar del valor cultural i identitari que té el camp per als valencians i les valencianes, que provenim en molts casos, com jo mateix, d’una llarga família de llauradors.
En resum, que espere que en aquest tema, com en altres, l’esquerra no s’oblide d’on està la seua gent i quin és l’origen profund del seu malestar i de la seua lluita. En cas contrari, correm el risc de convertir-nos en aliats involuntaris de qui guanya els diners per la intermediació i la importació, de contribuir a l’extinció de la nostra pròpia agricultura i, de pas, de fer-li la feina als feixistes: de facilitar-los que encapçalen de manera tramposa i alienadora unes lluites que no són les seues, però que els poden ser útils per acostar-se al poder o, si més no, a fer-se amb aquells sectors de poder que a hores d’ara encara no controlen.
