Algunes de les meues pel·lícules nordamericanes favorites aborden la guerra del Vietnam. Parle de Nascut el 4 de juliol, d’Oliver Stone, Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola o, especialment, El caçador, de Michael Cimino (The Deer Hunter, 1978).
El cap de setmana passat vaig revisar aquest últim film. Sense exagerar, confessaré que si no l’he vist una quinzena de vegades no l’he vist cap. Com sol passar amb les grans obres mestres, amb cada nou visionat descobrisc detalls en què no havia reparat, o que no havia retingut en la memòria. Amb Vietnam, els millors directors americans van trobar el tema perfecte per construir històries èpiques sense deixar de prestar atenció a detalls de les vides ordinàries. Aquest equilibri entre la Història i allò que Unamuno va anomenar intrahistòria va bastir el que tot gran creador ambiciona: obres que saluden els crítics més exigents i, alhora, interessen el públic general.
No és cap secret que el desenvolupament i el resultat de la conflagració asiàtica van colpir de manera total la societat nord-americana. Era la primera guerra que perdien els Estats Units però també la més contestada per gran part dels ciutadans a l’interior del país. Una ferida immensa de què encara no s’han recuperat.
Hi ha passatges concrets d’El caçador que són absolutament inoblidables. Parle de la primera escena a l’interior del bar vora la taula de billar, quan tots es posen a cantar o taral·lejar Can’t Take My Eyes Off You. I, després, al final del film, aquests mateixos personatges (excepte Nick, a qui acaben de soterrar), ja definitivament derrotats, entonant God Bless America. I després detalls com la manera que té Michael (Robert de Niro) de portar-se la mà als llavis en un gest indefinible quan el besa Linda (Meryl Streep), o la mirada que li adreça Nick (Christopher Walken) quan Staley (John Cazale) l’acusa, en la primera partida de caça, de ser un «maricon».
Tots aquests moments, més altres tremendament colpidors com l’escena de la ruleta russa al riu vietnamita, converteixen aquesta pel·lícula en un prodigi de guió i interpretació, amb una força visual i narrativa que Cimino no repetiria mai.
S’ha dit sovint que el paper que la guerra de Vietnam juga en l’imaginari estatunidenc és el mateix que juga o hauria de jugar la Guerra Civil en l’imaginari hispànic. Però encara no tenim monuments semblants als que he llistat al principi d’aquest article en la cinematografia espanyola, i no serà perquè no s’ha intentat repetidament.
Continua sorprenent-me, en aquest sentit, la troballa narrativa que suposa, en El caçador, que els protagonistes siguen fills d’immigrants russos a Amèrica. Les primeres escenes del film, amb la boda de Steven seguint el rite ortodox, els balls eslaus, els diàlegs en rus, són el proemi a una epopeia grandiosa que acaba amb els somnis de tots i porta dol i desolació a la tribu. Però tot això imbricat amb el dilema personal de Michael, secretament enamorat de Nick, condemnat a aparellar-se amb Linda davant la tràgica desaparició i baixada als inferns del seu amic.
És obvi que qualsevol director nord-americà disposa d’uns mitjans econòmics fabulosos per a materialitzar en la gran pantalla els seus relats. Però no tot és qüestió de diners. Les cabassades de talent que hi ha en aquesta pel·lícula suposen un nivell que no s’ha superat. Ja no es fan films així. N’hi haurà d’aproximadament semblants, però el llistó no s’ha superat. I ens hauríem de preguntar per què.
De moment, jo de vegades passe alguna vesprada de dissabte o de diumenge visitant clàssics com aquest. No em canse mai de revisar-los una vegada i una altra, perquè sempre n’aprens detalls nous. Si una societat com la nord-americana, farcida de material humà defectuós (fanàtics religiosos, polítics, econòmics…), ha pogut infantar aquests monuments, és que no està tot perdut. O això vull pensar.
