S’acosta un altre 9 d’Octubre i ens agafa en plena embranzida del PP contra el valencià i entre els seus intents desesperats per atiar l’anticatalanisme. Jo fa anys que vaig deixar d’anar a la processó cívica, bàsicament perquè em vaig cansar de ser insultat i perquè em fa massa fàstic l’exhibició impúdica de símbols feixistes. Tornava massa trist i no em compensa. Eixa trobada circumstancial de valencians alienats amb antivalencians que no saben -ni volen- dir ni bon dia, units pel seu odi. La diferència és que uns odien els altres, i estos s’odien a ells mateixos, amb la por que parlar la mateixa llengua que els catalans els convertisca en menys espanyols. S’alien amb el botxí, i fins i tot l’aplaudeixen, i això em posa molt trist i em fa pensar que no hi ha res a fer, així que m’estime més participar d’una paella amb els veïns i veïnes del meu poble d’adopció, que és una bona manera de celebrar el 9 d’Octubre fent teixit social.
Enguany llig que potser Carlos Mazón siga escridassat. Tant de bo. Supose que per això estan tan desesperats amb els gestos sobreactuats d’estos dies, alguns de manifest surrealisme. El seu partit està en contra que les llengües que no són el castellà siguen reconegudes com a oficials per la Unió Europea, però de sobte volen que el valencià ho siga com a llengua diferent del català i es posen a demanar reprovacions a dojo. Per altra banda, el conseller d’educació s’atreveix a plantejar que l’examen de valencià siga optatiu a les PAU, encara que això implique fer també optatiu el de castellà, una cosa que òbviament mai passarà perquè no tenen competències. L’objectiu és simplement fer demagògia i de pas anar transmetent a la societat que tindre llengua pròpia és un problema perquè, evidentment, diuen, eixa és la causa que les notes a les PAU siguen més baixes que en altres comunitats autònomes. Deixebles maldestres de Goebbels, mostrant com un dels eixos de la seua política és l’atac a la llengua. Continuen de la mà de Vox assetjant l’AVL, trencant consensos mínims i anant a per totes. Posen en els cartells del 9 d’Octubre paraules de l’himne de l’Exposició en ortografia prenormativa per a provocar i per a estigmatitzar el valencià normatiu. Tot plegat arriba a ser insuportable.
I tot això només que per moure la porteria, per agitar la societat i que no es parle del que estava fent Carlos Mazón el 29 d’octubre mentre la gent moria ofegada. És obvi. I un pensa que és massa groller, que a hores d’ara qualsevol persona amb un mínim de cultura riurà quan algú li vinga a contar amb impostat escàndol que algú ha dit que el valencià i el català són la mateixa llengua, perquè no estem en els vuitanta i perquè qualsevol amb dues orelles sap que la unitat de la llengua és un fet evident i incontrovertible. Crec, de fet, que la doble denominació català-valencià és probablement el que de fet, amb major o menor grau de consciència, comparteixen els parlants de valencià, perquè qualsevol que parle valencià sap que entén perfectament els catalans. I que molta gent té clar que una cosa és parlar català, el nostre català, el valencià, i altra ser catalans, que eixe és un altre debat en el qual cadascú pot tindre la seua opinió.
Tanmateix, com les polseretes amb la bandera monàrquica que un es troba en qualsevol dels trens endarrerits en el nostre sistema colonial de rodalia, sempre queda el temor que l’espanyolisme furibund de qui se sap espanyol amb defecte i ha de sobreactuar, i l’hostilitat cap al valencià d’una part dels valencians castellanoparlants, puga ser irracionalment fort i algú vote, com ja va passar, en contra dels seus interessos. És de veres que Mazón és un desastre com a president i que més de dos-centes persones van morir per la seua culpa, però és que els altres són catalanistes, eixa mena d’ignorant autoodi, d’interiorització grotesca de la psicologia del colonitzat, de patètic servilisme ofrenador.
En resum, que esperaré mentre compartim paella amb el veïnat a veure què em conta el meu fill, que segur que estarà per allà. I que passe el que passe continuaré tenint este amor de vegades trist i melancòlic pel meu poble. Però seria meravellós que esta vegada els especuladors amb la ignorància aliena, els gestors de la mala consciència, els productors de fum, els enemics del poble, es trobaren fent per a ningú els seus discursos buits i mentiders, la seua retòrica tramposa d’oligarquia colonial, de qui no vol res més que perpetuar la subordinació del poble valencià perquè sent que eixa subordinació manté els seus privilegis. Que bonic seria que parlen els botiflers, que bramen els sicaris i els senyorets la seua retòrica avariada, i que ningú faça cas.
