I ací som, un any més, amb articles, manifests i campanyes pel 25 de Novembre, Dia Internacional contra la Violència Masclista. Un any més de reivindicacions, de mobilitzacions al carrer i, cal dir-ho també, d’hipocresia. D’hipocresia individual, col·lectiva i institucional. Perquè una cosa és dir, i una altra ben diferent és fer.
He de reconéixer que, de vegades, aquesta lluita per erradicar tota forma de violència contra les dones em supera. Els eslògans de cada any poden sonar repetits, gastats, mancats d’aquella espurna inicial. Però aquesta sensació se m’esvaeix quan pense en les dones majors del meu entorn, en les de la meua família, en les seues lliçons de vida. Dones submises, silenciades després de ser escridassades, que continuaven capcotes netejant la casa. Dones que, massa sovint, es tapaven els blaus amb maquillatge Margaret Astor perquè havien d’anar al magatzem de taronja i calia dissimular-ho: “Alguna cosa hauràs fet”, els deien.
Aquestes lliçons no s’obliden. I, sobretot, no les volem repetir.
És cert que hem avançat molt en la lluita contra el terrorisme masclista, però l’onada reaccionària d’extrema dreta que s’estén arreu del món no convida precisament a l’optimisme. Aquest moviment, internacional i perfectament organitzat, nega la violència masclista, menysté la desigualtat i qüestiona drets guanyats amb dècades de mobilització feminista. No hi ha espai per a això en una societat que aspire a ser justa.
Els seus discursos d’odi i discriminació fracturen la convivència, erosionen la cohesió social i afebleixen la democràcia.
Amb aquest paisatge quasi en blanc i negre, amb dones encara atemorides i silenciades, no ens podem permetre recular. Perquè si retrocedim, ens assassinaran més, ens maltractaran més, i augmentaran les agressions físiques, psicològiques i sexuals. Van directament a per nosaltres, les dones. I no ho acceptarem.
El 25 de Novembre hem d’eixir al carrer i cridar ben fort, per descomptat. Però, per damunt de tot, cal fer POLÍTICA, amb majúscules.
Per favor, no aprovem lleis, protocols, convenis, subvencions, cases d’acollida o jutjats especialitzats per, després, no dotar-los de recursos, ni de personal qualificat, ni de sistemes de protecció que realment funcionen.
No deixem cap dona abandonada a la seua sort o a les mans del seu botxí per manca de voluntat política. La protecció de les víctimes —i dels seus fills i filles— no és opcional. És una qüestió de respecte, de responsabilitat i, en última instància, de dignitat humana.
