El passat dimarts 19 de setembre quedarà marcat com a data simbòlica, ja que va ser la primera vegada en la història del parlamentarisme espanyol -només han hagut de passar més de dos segles des de les Corts de Cadis, al remat- que es va poder parlar en altres llengües que no foren el castellà sense que la presidència instàs l’orador a «hablar en cristiano». Uns anys abans, però, s’havia pogut estrenar aquesta pràctica al Senat, però, com que no sabem massa per a què val, la fita de son germà major, el Congrés, sembla que tinga més importància. En aquest ple, es varen poder sentir, a més del castellà, òbviament, el gallec, l’èuscar i el català, tot i que, per ara, sense accent valencià. Com que Compromís està integrat a tots els efectes dins de Sumar, els seus diputats, en un moment tan simbòlic, es varen quedar muts, mentre que els seus portaveus parlaven bàsicament castellà amb uns tocs de gallec i català ací i allà.
Va ser, doncs, una oportunitat perduda per a visibilitzar, en una data històrica, es mire com es mire, que el País Valencià també fora part d’eixa anomalia que parla «alguna cosa diferent», que no és una Espanya uniforme, perquè, enmig de la rutina castellanoespanyola, hi ha algú que alça la veu i, només per la seua presència, diu «ací hi ha valencians». El BNG, amb un diputat només dins del grup mixt, va visualitzar que Galícia existeix i que parla diferent de l’Espanya oficial. Compromís, amb dos diputats, però dins del grup espanyol de Sumar, va quedar-se mut i, amb la seua mudesa, va invisibilitzar el País Valencià. Tal com han fet sempre els diputats valencians de PP, PSOE o qualssevol altres sigles del sistema polític espanyol.
Aquest mal gust de boca ens el vàrem poder llevar un parell de dies més tard, dijous 21 de setembre, quan Àgueda Micó, diputada de Compromís, va debutar com la primera valenciana que parlava en la llengua pròpia en el Congrés espanyol sense que li retiraren la paraula. Sens dubte, un moment històric, en què Micó va poder reivindicar una llengua que es parla en cinc autonomies dins de l’estat espanyol i en quatre estats europeus, amb una població potencial de deu milions de persones que viuen en terres en què és la llengua històrica, si bé que minoritzada en totes llevat d’Andorra. És per això que aquest simbolisme és important. Mentre formem part del regne d’Espanya, hem d’ocupar tots els espais possibles per a fer visible la nostra llengua i reivindicar-ne l’ús normal i normalitzat. Quan siguem lliures, els nostres ambaixadors ja parlaran castellà a Madrid, que els ambaixadors han de dominar la llengua del país de què són ambaixada.
Malauradament -i és que a la casa del pobre les coses van així-, aquesta alegria no va poder ser plena. Si per primera vegada en la història es podia fer un discurs complet en valencià, això no va voler dir, tanmateix, que, efectivament, es fes. Àgueda Micó va alternar el valencià i el castellà i, de fet, el fragment que més repercussió periodística podria tindre, ja que retreia al PP que, si volien comparar despeses com la que caldria assumir per al servei de traducció, que miraren la factura de la corrupció valenciana, va ser en aquesta llengua. En aquest sentit, en un primer moment, quan u es trobava amb els talls de premsa, semblava que la intervenció havia sigut en castellà. I és que era un dia important per als símbols.
Però, filem una miqueta més prim: per què aquest fragment era en castellà? Doncs per una raó terrible: perquè aquell fragment estava adreçat al grup parlamentari popular. Un terç de la intervenció va ser en castellà, alternant entre les dues llengües, perquè eren els moments en què la diputada de Compromís interactuava amb el ple, amb els grups de la dreta. És a dir, Micó feia servir en el seu discurs el valencià per a reivindicar el valencià, però quan passava a adreçar-se al ple, canviava al castellà, ja que la «lengua común» que té amb els diputats de PP i Vox en conjunt és el castellà. Això de reservar el valencià per a parlar del valencià i el castellà per a la resta de coses: diglòssia de manual, doncs. Curiosament, amb anterioritat, un diputat del PSC s’havia adreçat a Vox i els havia interpel·lat en català.
Era un dia per a visibilitzar el País Valencià i per a reivindicar el seu patrimoni lingüístic. En un moment simbòlic en què tots els ulls estaven posats en la llengua que farien servir tots els diputats, calia evitar aquests comportaments, perquè distorsionarien el missatge. Néstor Rego, portaveu del BNG, va parlar íntegrament en gallec, per exemple. I, sobretot, si habitualment hem de lluitar per evitar comportaments diglòssics, en aquell moment era especialment rellevant que no badàssem.
Els representants polítics han de tindre molta cura a l’hora de construir els seus discursos, perquè serveixen de model de referència. Com hem de combatre la diglòssia en la societat valenciana si els nostres polítics la refermen amb el seu comportament? Més encara: com ho hem de fer si els polítics que la refermen són precisament els polítics valencianistes? En aquest sentit, ens hem d’exigir molt més: els valencianistes tenim la responsabilitat afegida de ser model, referent i avantguarda.
Si podem jugar des dels marges per a fer més eficaç el discurs, hem de vigilar que, al mateix temps, no podem perdre el centre de gravetat. Per exemple, per què calia adreçar-se en castellà a Feijóo? Si es volia cridar l’atenció, per què no adreçar-se-li en gallec? El medi hauria donat el missatge i el colp d’efecte hauria tingut el seu ressò corresponent. És a dir, hem d’analitzar molt bé què volem comunicar i com volem comunicar-ho per a ser més efectius: o ens permetríem badades com aquesta en altres camps? Si no cal ser valencianistes sempre, supose que també vol dir que podem dimitir de ser ecologistes, progressistes o feministes també de tant en tant, no siga cosa que ens vegen com uns radicals… Si el dia en què estrenem el valencià al Congrés podem fer quasi la meitat del discurs en castellà perquè no se’ns veja com a nacionalistes excloents, supose que el pròxim huit de març podem també reivindicar una miqueta els drets dels pobres homes blancs heterosexuals que es veuen amenaçats pels avanços dels drets de les dones, no siga cosa que ens vegen com a feminazis…
En definitiva, un moment històric amb regust agredolç. Sembla que els valencians no podem celebrar victòries amb calma o, senzillament, és que no podem celebrar victòries sense res més. Em fa por que, si ja hem començat així, no tardarem massa a practicar un bilingüisme harmònic, no siga cosa que… Ho deixe escrit ací, perquè, encara que siga només per tapar-me la boca, els nostres representants es posen les piles. Esperem-ho!
