La riuada del riu Túria a València, coneguda com la «gran riuà», el 14 d’octubre de 1957, va deixar, oficialment, 81 persones mortes i algunes desaparegudes, ja que vivien en barraques a la llera del llit del riu, tant al costat de Blanqueries com al de Saïdia. Allò va ser una devastació que va commoure tots els que vivien aleshores i els que encara no havíem nascut. Com aquesta passada, del 29 d’octubre, ho ha fet i ho farà en l’avenir… Recorde que havien passat uns anys i a mitjan anys seixanta, la meua mare ens contava el que havia passat, com si fos una revelació històrica: molts rius del País Valencià que pels estius estan secs, per la tardor poden esdevenir cabalosos, desbordats fins a dos o tres metres d’aigua de torrentades extremes, un corrent d’aigua de gran ferocitat, que arrasen cases, hisendes, arbres i, el pitjor de tot, vides humanes i animals… ¿Què saben d’aquesta memòria històrica, per a la supervivència, vivència i resiliència de País, els del Govern de Mazón, que parlen tots en castellà i odien, feroçment, la llengua dels valencians, que ens agermana amb els nostres germans, catalans, balears, andorrans i rossellonesos? No en saben res o molt poc.
Per això, és curiós que els que són investigats per negligència criminal, per temeritat o homicidis imprudents, en el comunicat del PP contra la manifestació del 9-N, acusen les més de 130.000 persones, pel cap baix, de ser «pancatalanistes» (que vol dir, panvalencianistes!)… No toquen de peus a terra, ni tenen gens de respecte pels morts, ni pels seus familiars, que vingueren a mostrar el seu rebuig contra el Govern de Mazón. I cal felicitar a tots els que hi anaren per protestar amb dignitat contra un Govern incompetent i criminal. Felicitats a les organitzacions que ho impulsaren, malgrat tantes pressions en contra dels poders establerts. Segur, però que hi havia gent de tots els partits polítics, inclòs el PP, PSPV-PSOE, Compromís, que en un primer moment es giraren d’esquena, dient que «No era el moment oportú», amb frases buides, de plàstic, fora de lloc i en castellà, que «cal posar-hi el muscle» («ells» diuen, de manera casernària «arrimar el hombro!»), tot i que el PSPV-PSOE Compromís ho van esmenar sobre la marxa i van dir que la respectaven… El PP, fins al darrer moment, i inclús després, va tractar de «demonitzar-la» i de criminalitzar-la i desprestigiar-la, amb evident manca de tarannà democràtic per no voler escoltar la veu significativa i clara d’una part important del País Valencià.
L’editor d’Afers, Vicent Olmos, preguntat per la periodista catalana de TV3 del programa Està passant, Helena Melero, sobre les «acusacions» del PP, de pancatalanisme, després d’explicar, dolgut, les penalitats que ha viscut ell i la valenciana gent a causa de la devastació, sobretot, el sector de llibreries i editorials del món del llibre valencià, va remarcar que fins on ell sabia, ser catalanista (valencianista!) i defensar la llengua i la cultura catalana (o valenciana!) no és cap delicte; en canvi, no avisar a la població davant d’una situació de risc extrem, com deien tots els parts científics meteorològics, que ha causat més de dos-cents morts, eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències, com van fer els del Govern del PP-Vox, potser és delicte i cal perseguir-ho, civilment i penalment. Per escatir les seues responsabilitats polítiques.
A parer meu, si el PSOE li fa costat al president Mazón, amb l’objectiu d’erosionar el PP de Feijóo i dessagnar-lo, a poc a poc, cometrà un greu error i adobarà el terreny d’un major desprestigi i descrèdit de la política. Per desgràcia, massa gent, en veure que es tapen els uns als altres les malifetes, dirà seu allò de «tots els polítics són iguals»… L’antipolítica, que porta el desastre de l’autoritarisme.
Quan els de Decidim, amb Lluís Llach, Zahia Guidoum, Julià de Jòdar, Antoni Infante i altres, hi érem a prop de l’Ajuntament de València, un grup cridava en castellà «Fora tots els polítics», «Tots al carrer», «Tots són iguals», «Sánchez i Mazón la mateixa cosa són»… Vaig gosar acostar-me i dir-los, en valencià, que els entenia, «emocionalment», la seua manera de mostrar l’emprenyament per la pèssima gestió criminal que havia fet Mazón, però, que no tots eren iguals. Pensem que a l’Argentina, van començar, a principis del segle XXI, amb aquests tipus d’eslògans i han acabat votant Milei, que és el pitjor de tots els polítics, al costat de Trump, Elon Musk, Lepen, Meloni i tots els oligarques i multimilionaris de l’extrema dreta en un procés de buidament cap a les democràcies il·liberals i d’autoritarisme postdemocràtic… a causa de la manipulació i el control de la xarxa de X. Es van quedar pensant i una dona em va dir que potser tenia raó. Ara mateix The Guardian han clausurat la xarxa X perquè infon reaccionarisme i insufla el racisme, la misogínia i el feixisme.
Una altra jove se’m va acostar, perquè duia una senyera quadribarrada, i em va preguntar si jo era català, li vaig dir que era de Benigànim, la Vall d’Albaida, País Valencià, però que havien vingut molta gent amiga de Catalunya i les Illes per solidaritzar-se amb nosaltres… I li vaig dir: «Tu tens el virus de l’anticatalanisme, que tant conreen els mitjans espanyols?»… I em va respondre que «de cap manera». Encara més, ella i molta més gent, en reconèixer Lluís Llach, sol·licitaven el vistiplau per tal de fer-se fotos de record, amb una gran emoció i simpatia… No vaig veure en tot el recorregut de la manifestació cap gest de menyspreu; al contrari, la gent ens feia besos, ens saludava, ens feia abraçades… malgrat la circumspecció, seriositat i trites circumstàncies d’aquesta hora greu.
Un prec als del PP i Vox: si us plau, acuseu-nos més encara de «pancatalanistes». Perquè si els espanyolistes, poden gaudir del «panarabisme», de l’«hispanoamericanisme» i altres «ismes», els valencians també podem «vantar-nos» de panvalencianisme, que és el mateix que «pancatalanisme»; perquè l’anticatalanisme i antivalencianisme és, exactament, igual, tractar d’anihilar-nos del tot (Josep Benet, Francesc Ferrer i Gironès, Joan Fuster, Isabel-Clara Simó, Carme Miquel, Montserrat Roig…). Perquè no suporten la nostra llengua, cultura, ecosistemes, gent i País. Per això, ens desfan, ens destrueixen, ens espolien i oprimeixen.
Nosaltres, els valencians, com diria Joan Fuster, estem per la defensa de la llengua, la cultura, la natura i els ecosistemes vitals, dels interessos, del benestar i, sobretot, de les vides de tota la gent dels Països Valencians i de més enllà, d’arreu del planeta Terra. Estima pel nostre País que és la nostra manera de ser-hi i estimar altra gent, altres nacions del món. Segurament, Fuster, després de la devastació de 1957, va experimentar l’abandonament i desemparament per banda dels dirigents polítics provincians (tret d’escasses excepcions com Martí Domínguez et alii, amb allò de «si no parlen els humans, parlaran les pedres») i dels del Madrid de la dictadura franquista (que com ara diuen, «els valencians i catalans que no ens destorben») i, probablement, començaria a rumiar sobre la importància de les relacions mútues, de col·laboració, cooperació i d’inclusió entre València, Catalunya i les Illes, i a fer l’esborrany mental del seu gran assaig històric i sociològic, Nosaltres, els valencians (1962). Aquesta devastació que hem patit ens atorga noves claus per a una lectura de l’obra sencera de Joan Fuster, més esclarida, a la llum dels signes dels temps, els d’aleshores i els d’ara.
Joan Fuster, després d’aquella catàstrofe, de 1957, com un Noé de la Bíblia, després del diluvi universal, construeix la nau de matèria (de somnis, utopies, mots i coneixement) i recull tots els humans, animalets, plantes i llavors, per tornar a revifar de nou i salvar els mobles, els mots, la llengua i les vides del nostre País sencer i complet. Per insuflar alè i ànim a tots els que volem la reconstrucció, el revifament i el renaixement des de la destrucció, de les cendres i el fang, del nostre País, fet de riuades, d’argila, de terra, de treball, de fang, d’horta, de llum, sol i de tempestes… Per tal d’ofrenar noves glòries al País Valencià, ni a Espanya ni a França, tot i que, hi ha constància que els bombers francesos van arribar a Alfafar abans que de cap altre lloc, després d’obstaculitzar la seua ajuda, com la de Catalunya i el País Basc… per a vergonya de l’estat espanyol i d’una Generalitat sucursalista, com a delegada, subordinada, de la metròpoli de Madrid, que no té un Govern capaç d’autogovernar-nos de manera adient, ni sap alertar, ni demanar auxili perquè ens ajuden en una situació de perill i d’extrema necessitat.
I aquest estat aliè, que ens imposen com a «propi», mireu el desplegament d’efectius policials i militars per a la visita del rei, el 13 de novembre a València, amb una vigilància enorme per terra, mar i aire, en tenir la informació del perill i del risc real, no van alertar prou la població valenciana, per sobre de l’incompetent, ni van actuar diligentment, en suplència, per salvar les vides dels que s’ofegaven i s’havien quedat sense res… per cobrir les mínimes necessitats vitals dels primers dies del desastre. Sense l’ajuda dels voluntaris, el fang encara arribaria fins a les celles.
Finalment, els lemes més contundents del 9-N foren «Mazón dimissió», «Mazón assassí», «El president a la presó de Picassent» i «Quan avisaren, ja s’ofegaven»… ¿Com poden donar suport des del PSOE de Madrid un president així? Recordem que al M.H. President Carles Puigdemont el feren dimitir per una votació pel dret a decidir i que al M. H. P. Quim Torra, també, l’acusaren penalment per posar una pancarta al Palau de la Generalitat en defensa de la llibertat d’expressió… Però, a un xitxarel·lo amb més de dos-cents morts a l’esquena se li atorga oxigen, el boca a boca, perquè continue mal governant el País Valencià, pel maleït «patrioterisme» espanyol que ens tracta com a colònia interior tercermundista. Com cantava Quintín Cabrera, en castellà: «Quina vida, poder i mesura tan diferent, la seua i la meua, senyor president!» ¿On són els jutges de la «justícia» espanyola, per acusar uns per ser catalans (o valencians) i excusar l’altre, per ser un delegat de la metròpoli madrilenya a la Generalitat?
