La «Llei de criminalització del valencià», nomenada oficialment i eufemísticament —en un barroer exercici de cinisme— «Llei per la qual es regula la llibertat educativa» (LLE) és, quasi en la seua totalitat criticable. Ja ho sabem.
En aquest escrit, però, només em centraré en les conseqüències que tindrà l’article 16 per al reconeixement oficial de la competència comunicativa i lingüística dels ciutadans valencians. Es tracta d’una disposició que regula sarcàsticament el foment —dubtós “foment”— i el reconeixement del nivell de domini personal de valencià. En síntesi, el conjunt de l’articulat estableix una mena de taula de reconeixements a partir dels estudis obligatoris i postobligatoris dels diversos nivells oficials del Marc europeu comú de referència per a les llengües, oficialment sis nivells de referència de domini lingüístic, que van des de l’aprenentatge inicial fins al domini dels usuaris més competents i que són denominats A1, A2, B1, B2, C1 i C2. En un continu progressiu el nivell competencial més bàsic es correspon a les lletres A i B i els nivells mitjans i elevats a la C.
La Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià (JQCV) és l’organisme de la Generalitat Valenciana que des de 1985 estableix com s’avaluen aquests coneixements competencials de l’idioma. Des de principis del segle XXI ho fa d’acord amb el Marc europeu comú de referència per a les llengües, assumit per tots els estats membres la Unió Europea. En un llarg procés de coordinació, convenis, acords i procediments comuns, la JQCV de la Generalitat Valenciana ha establit com a competència pròpia i a través de la xarxa d’escoles oficials d’idiomes, els serveis lingüístics de les universitats valencianes i altres universitats del domini lingüístic i institucions com l’Institut Ramo Llull, unes proves perfectament homologades i coordinades entre si, fins i tot pel que fa a calendaris de realització, i dissenyades atenent uns objectius i continguts perfectament definits que avaluen de manera integral i bastant rigorosa i totalitzadora les cinc habilitats comunicatives (parlar, escoltar, conversar, llegir i escriure) i el domini normatiu de les estructures lingüístiques imprescindibles en cada nivell.
Aquest model, criticable per alguns aspectes tècnics, és, però, tota una garantia perquè el reconeixement de la competència pròpia de cada nivell siga absolutament comú en totes les proves que s’apliquen com a eina avaluadora al llarg de cada curs acadèmic cíclicament als ciutadans que s’examinen en aquestes convocatòries, dins del País Valencià o en institucions d’altres indrets. Totes les proves segueixen rigorosament els criteris de la JQCV.
L’article 16 de la LLE, estableix un sistema d’equivalències centrat exclusivament en aprovar l’àrea de valencià en els diversos nivells educatius obligatoris i postobligatoris d’acord amb aquest esquema:
- -L’alumnat que supere l’àrea de valencià en els sis cursos de primària (reconeixement del nivell A2)
- -L’alumnat que supere la matèria de valencià en l’ESO (reconeixement del B1)
- -L’alumnat que supere la matèria de valencià en Batxillerat amb una nota mitjana entre 5 i 6,99 (reconeixement del B2)
- -L’alumnat que supere la matèria de valencià en Batxillerat amb una nota mitjana igual o superior a 7 (reconeixement del C1)
I ací sorgeix el dubte raonable, no tant pels nivells A2 i B1, que també, sinó sobretot pel B2 i especialment pel C1. Aquests nivells reconeguts oficialment de per vida a qualsevol ciutadà major de 16 anys (l’A2 serà amb la LLE a partir dels 12) a través de les proves homologades per la JQCV de la Generalitat Valenciana com tothom sap, a més de certificar una determinada competència idiomàtica en el mateix instant de ser aprovats (al llarg de la vida d’un individu eixa competència pot augmentar o disminuir per múltiples circumstàncies), serveixen com a mèrits i/o requisits per a l’accés a determinats llocs de treball públics (municipals i autonòmics) i, minoritàriament encara, a algunes empreses privades que també els valoren a l’hora de seleccionar el personal mitjançat els currículums. I quin és el “dubte”? Ben simple, ¿totes i tots els alumnes que tinguen aprovat el valencià en Batxillerat tindrà la competència de B2 i els qui tinguen una mitjana de notable o excel·lent (7 o més) la competència de C1?
No hi aprofundiré, però tots i totes sabem, si no, pregunteu-li a algun amic o familiar del gremi d’ensenyants, que els nivells d’exigència per aprovar i per a obtenir determinades notes numèriques en valencià varia bastant d’un centre a un altre, cosa que és normal per la complexa casuística curricular i sociolingüística del nostre país.
Parlem-ne clar, dieu-me desconfiat, diue-me prejudiciós, però jo estic convençut que no tots els alumnes del sistema educatiu valencià que acaben una etapa educativa amb la mateixa nota de valencià tenen la mateixa competència en l’idioma. Qui diga el contrari està jugant a fer l’estruç. És a dir, no tot l’alumnat dels centres públics, concertats i privats quan acaba les corresponents etapes obligatòries (EP, ESO) o l’etapa postobligatòria (Batxillerat) amb el valencià aprovat —o notable o excel·lent— té competència suficient per a superar el nivell de referència que li correspon segons l’article 16 de LLE. Dit d’altra manera, molts d’aquests alumnes no superarien de bon tros cap de les proves que apliquen tots els anys la JQCV, els serveis lingüístics universitaris de manera coordinada a través de la Comissió Interuniversitària d’Estandardització d’Acreditació de Coneixements de Valencià (CIEACOVA) o les escoles oficials d’idiomes d’arreu del país. Però és que encara hi ha més, molts i moltes dels ciutadans que es presenten a les proves d’accés a la universitat, les PAU, i obtenen o obtindran un notable o un excel·lent en la prova de valencià —com també preveu la LLE— tampoc no podria superar una prova actual del C1.
Sé que les meues taxatives afirmacions no les puc demostrar, d’acord? Però, la Conselleria d’Educació pot demostrar el contrari?, ¿quin estudi seriós ha realitzat entre la població d’entre 16 i 19 anys valenciana —de Vinaròs a Oriola— per fer creïble, fefaent i viable aquest «alegre» article 16 de la LLE i la seua aplicació amb efecte retroactiu fins a l’any 2008, tal com estableix la disposició transitòria tercera?
Insistesc amb el meu escepticisme desconfiat —per què serà?—, però hi ha altra qüestió que em preocupa: ¿com és que no s’ha alçat cap veu dels membres de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià posant en qüestió, o com a mínim en quarantena, aquest pervers article 16 de la LLE? I dic pervers perquè molt probablement la «innocent» disposició legal promourà un seguit de pràctiques acadèmiques que faran que en un futur moltes ciutadanes i molts ciutadans facen ús d’un C1 de competència en valencià que d’origen serà «més fals que un duro». Mentir socialment sobre la competència que tenen els individus d’una societat en el domini d’una llengua oficial —compte no hi parle de l’ús— és greu, de fet és una immoralitat, una estafa, una subtil forma de corrupció i, per què no?, una altra hàbil manera d’acabar amb el nostre idioma i la nostra cultura.
Pense que en un futur, els sindicats democràtics i honestos —esperem que açò no siga un oxímoron—, especialment els que actuen en els àmbits de l’ensenyament i la funció publica, estaran vigilants i exigents en aquest afer; desitge que ho estiguen igualment les universitats, els membres dels consells escolars, les institucions democràtiques, és a dir, les no controlades fèrriament pel PP i/o Vox, les plataformes en defensa de l’educació, la llengua, els serveis públics… En definitiva, cal estar a l’aguait en aquest procés de degradació del reconeixement de la competència en valencià via ensenyament: una altra manera de provocar la substitució idiomàtica que persegueixen tan furiosament l’extrema dreta, la dreta i tot el seu entorn social.
