No sé si estem dirigits o mortificats per una casta o un grup de privilegiats. En tot cas, la classe política mana i la societat fa el que toca. Obeir i callar.
M’he interessat, ni que siga sense entrar en detall, per saber qui és aquesta gent que apareix a la trona pública cada dia amb declaracions i actes de tota mena. I mana.
I no pareixen gran cosa, la veritat.
Llegides les biografies que figuren als llocs on van exercint la seua activitat, polítics de tots els partits, elles i ells, mostren alguna similitud més enllà de les característiques personals que cada persona humana pot tindre. En general, són biografies, vides, més o menys paregudes, les dels qui ocupen càrrecs de rellevància en política. Parle de la gent valenciana. No he mirat les vides de la resta. En tinc prou amb aquesta mostra per a deduir que les similituds en són moltes.
I què en podem deduir? Sense filar massa prim, no és ací el lloc on endinsar-se per eixos carrerons, es pot afirmar que gran part d’eixos càrrecs han entrat en el camp polític prou joves. Alguns i algunes han fet estudis, universitaris ben sovint. Però sense més extensions. I ho han compaginat sense res d’extraordinari amb el treball dins un partit polític. D’esquerres o de la dreta. En aquest sentit, la tònica és un carril paregut. Les activitats fora d’aquest àmbit són reduïdes. O limitades a entorns pareguts al que suposa la seua militància. Vida anodina si bé es mira.
En termes sociològics podríem dir que el que veiem és una mena d’etnopolítica persistent. La vida social comença dins una estructura política i continua en ella fins a arribar a una certa altura de poder i reconeixement. Menor o major segons la dedicació, les circumstàncies i els moviments propis i de l’ambient. La vida és per a aquestes persones una línia, mentre formen part del partit, marcada no tant pels desitjos personals com per la directiva, les instruccions, diguem-ho clar, que el partit dona.
Fins ací, cap problema. La qüestió que resulta crucial, però, és que aquesta gent actua, com diu Virgili, non illi imperium. Això mateix: com si el poder fora seu. I no ho és.
