Va ser a l’estiu del 1789 quan a la gent parisenca li va vindre una fam de revolta que va apaivagar tallant caps amb la demostració empírica d’un invent molt precís -i no ho diré-, però en casos puntuals molt necessari. La paradoxa de l’invent fou que l’excés d’ús produí la decapitació de la revolució abans i tot que aquesta acabés el recorregut, i el resultat d’aquelles mitges tintes, anomenat democràcia i república europees, s’ha fossilitzat com a dogma i ara ja put.
Si ens hem de remuntar a fa tres segles i a un fet concret per explicar el nostre sistema educatiu actual a l’estat espanyol, ja podem concloure que aquest sistema no està d’acord amb el present. Si postulem també que els darrers tres segles de la història mundial són els que més canvis ens han portat en tots els nivells i camps imaginables: moviments artístics, descobriments científics, invents tecnològics, aplicacions informàtiques i fins i tot multiplicació en les comunicacions i interrelacions socials i personals, ens adonarem que el desfasament entre realitat, contingut educatiu i metodologia és de comèdia dramàtica. I si, vist el panorama, les societats i sistemes polítics europeus no han mogut un dit per acabar allò que la revolució franca va voler construir, quedem convençuts que per als governs és aquest sistema desequilibrat el que li va bé.
I si us digués que ara mateix enfilarem l’agulla i tornarem a l’escola per tal de fer que els alumnes aprenguen i reciten allò que fa tres segles es va decidir que era la veritat de les ciències? I en absolut posarem en dubte la ineptitud d’aquell alumne que no ho conteste tot tal com ho diu un llibre de text oficial –jo diria que sagrat- i aprovat per la llei educativa… us ho podríeu creure? I què creieu que passa, doncs?
I si us digués que la meua queixa no és per retrocedir en l’educació, sinó per no haver-hi retrocedit prou? Sols tres segles de retrocés? Millor, per què no dos mil·lennis? Si tornàrem a les discussions socràtiques, a debatre a les àgores, a preguntar en les acadèmies aristotèliques i a asseure’ns als banquets de Plató, potser encara ens preguntaríem el per què del que succeeix al nostre voltant i alguna nova ment ens il·luminaria amb camins i explicacions i maneres de transmetre els coneixements més lligades al present i més encertades.
De moment, els països europeus -tancats per grups en estats administratius, legals i jurídics- han legislat un sistema educatiu que sotmet tots els individus a una doctrina unitària que cal interioritzar (sinònim d’inculcar?) en cada alumne cada dia i a la força. Aquells alumnes que no s’ajusten a les regles d’aquest sistema educatiu seran qualificats, per tant, d’antisistemàtics i rebutjats de la societat dels estàndards. Els alumnes antisistemàtics per sota dels estàndards, és a dir, aquells que no aproven l’ESO, seran destinats a feines professionals. Els alumnes adients al sistema, continuaran formant-se acadèmicament. Per últim, els alumnes per sobre de l’estàndard mínim i aquells que no s’han adaptat al sistema per estar encara més amunt de l’estàndard màxim, tots aquests, ja s’ho apanyaran sols.
Per fer funcionar i mantindre aquest sistema cal que l’estat es procure d’un exèrcit de funcionaris públics que han de passar unes proves que els mesuraran les capacitats per acomplir aquest propòsit. D’aquest exèrcit se’n dirà cos de professorat públic, i es dividirà en primària i secundària. Aquests individus, diferenciats per especialitats, no seran triats per la seua vàlua docent, escassament es tindrà en compte si han fet descobriments científics, no cal que destaquen per la seua capacitat de transmissió de coneixements, aquesta tria no té res a veure amb la seua intel·ligència natural… Les proves confeccionades per l’estat per tal d’aprovisionar-se de professorat públic valoraran la diligència en mantindre el sistema establert i, sobretot, en no eixir-se’n del llibre de text. Per controlar el bon funcionament, cada curs escolar cada professor farà una programació de tot allò que els seus alumnes hauran d’aprendre i recitar per ser avaluats. El fet de no acomplir la programació anual en temps, forma i continguts, serà penalitzat per la inspecció educativa corresponent.
Per contextualitzar podem citar una escena quotidiana, una de tantes. Un matí cap a les onze d’un dia entre setmana qualsevol, a un institut qualsevol del País Valencià al qual acudeixen un miler d’alumnes d’entre 12 i 18 anys, oficialment. En el cas concret hem de visualitzar una aula de trenta metres quadrats amb una vintena de xics i xiques adolescents i un professor o professora al cap de tots. Tots els alumnes miren cap el docent, que té al darrere una pissarra blanca per escriure a mà i una pissarra negra, electrònica, per visionar continguts tecnològics. El professor projecta un vídeo el contingut del qual està mesurat per adequar-se, ampliar i reforçar els coneixements establerts, programats i temporalitzats d’un tema en concret. El tema en concret pot ser, posem per cas, La creació de les polis en la Grècia clàssica. El professor se sent satisfet per haver trobat un documental que s’adequa completament als estàndards demanats per la llei d’educació, ja que ha estat subvencionat pel mateix Ministeri d’Educació. Amb un fons d’imatge que reprodueix teatralment com seria un encontre entre Aristòtil i els seus alumnes a l’Acadèmia, una veu en off intenta instruir les ments disperses de la vintena i escaig d’alumnes en el mètode d’aprenentatge d’aquella Grècia antiga, que encara és la base del nostre coneixement i els fonaments de tota l’oratòria, ètica, filosofia, cànons artístics, matemàtiques, física, etc… del que s’imparteix als centres educatius actualment. De tots els alumnes que omplin la classe, posem que la meitat han visualitzat el documental i han assimilat els coneixements. D’eixos deu, set serien capaços de traure entre un huit i un deu en examen que versés sobre el documental que acaben de veure. D’aquests set, dos s’han preguntat per què actualment les classes no s’assemblen més a aquest model clàssic d’adquisició de coneixements, això d’anar preguntant-se el per què de les coses i investigar les possibles respostes. D’aquests dos, sols un ha fet l’agosarat pas d’alçar el braç i traslladar aquesta pregunta en veu alta a tota la classe: Profe, per què no fem les classes preguntant allò que volem saber? El professor s’ha mirat l’alumne amb un mig somriure. Ha tancat el llibre de text i la pantalla, que ha quedat fosca. I mirant la resta de l’alumnat, aquells que ja havien quedat en fosc al començament del documental, ha dit: això no pot ser. L’alumne, amb la seua curiositat per saber, ha tornat a repreguntar, però per què no pot ser? Mentre, el professor ja eixia per la porta.
Si tot us sona com a pixar fora de test, potser és l’hora de fer les preguntes on cal, a qui cal i a la cara: per demà poder ensenyar a pensar, on ho he de programar?
Per acabar, i deixant a part l’estil de les suposicions, tot el que he expressat fins ara és la barroera i desplaent realitat. I després diuen que augmenten els casos de malalties mentals entre alumnat i professorat.
