Divendres passat vaig anar al primer dels dos concerts que ha donat Bob Dylan a Barcelona. Els meus lectors saben que fa molts anys em vaig prometre a mi mateix que no tornaria a assistir a un directe del de Minnesota, però la carn és dèbil… L’any 2007 el vaig veure a València i l’experiència va ser decebedora. No compartisc la pulsió autodestructiva que el du a destrossar els grans temes que va escriure en el passat, això que alguns fan(àtic)s anomenen reinventar-se. Per tant, men vaig anar cap a Barcelona amb por. Però no.
També és veritat que em va ajudar a decidir-me que el concert fora al Liceu. No havia estat mai en aquest majestuós temple musical de la burgesia catalana. Això és degut al fet que no soc aficionat a l’òpera. L’òpera em resultaria un gènere convincent si no incloguera l’ària. Una vegada has sentit un ària, la resta de l’obra et sembla una carcassa prescindible. I que em perdonen els entesos si he dit alguna barbaritat.
El públic d’avui no està format precisament per adolescents. El personal té ja els seus triennis i els seus sexennis. Passen parelles de septuagenaris i d’octogenaris amb la il·lusió potser de sentir les cançons amb què es van enamorar fa cinquanta anys. Passa una mare cinquantina amb un fill delicadament amanerat. Ramats d’americans, potser de vacances a Barcelona, masteguen el seu anglés de cow-boy en platea i als palcs. I públic local, òbviament.
Em sorprèn Dylan, ho reconec. La sumptuosa acústica del Liceu realça eixa veu inconfusible, cantelluda, metàl·lica, plena d’arestes, refregada en paper de vidre. La banda que l’acompanya, al seu torn, està magnífica. A diferència del 2007, ara la majoria dels temes que interpreten (amb arranjaments de blues-rock) provenen de l’últim àlbum d’estudi, Rough and Rowdy Way (2020), que dona nom a la gira actual i, per cert, és magnífic. Supose que amb Dylan passa això: quan ja el donaves per mort, ressuscita. Aquesta nit Dylan torna a fer de Dylan, naturalment: parapetat darrere d’un piano (vergonyós i reaci al contacte amb el públic, com sempre), no deixava de colpejar-lo amb vigor i molt d’efecte.
Des de 1965, quan va aparèixer al festival de Newport amb una banda de rock per a interpretar Like a Rolling Stone, trencant el cor col·lectiu dels seus seguidors folk i capgirant la història de la música moderna, Dylan ha fet sempre el que li ha donat la gana. I si t’atorguen el Premi Nobel de Literatura, com és el cas, doncs no hi vas a la cerimònia però fas que t’envien els diners. Magistral (si alguna vegada me’l donen a mi, faré el mateix!).
El concert és a les 8 de la vesprada. L’escenari, il·luminat per una llum rogenca, té tot l’aire d’un cabaret de nocturnitats dissuasòries; la intimitat que s’hi aconsegueix –davant de més de 2.000 persones- és remarcable. Les 8 de la vesprada és una hora prudencial: un parell d’hores de bona música i a volar. Contra el bàrbar costum espanyol, però, jo tinc horaris de menjar massa raonables. A les 8, per exemple, és quan solc sopar. Es dóna la circumstància, a més, que des del dinar no he menjat res. He dinat bé, això sí: un suquet de polp i rap del restaurant Ca la Rosa a Borriana. Paraules Majors.
Desgraciadament, però, ha sigut començar el concert i jo sentir gana. La fam, la set i certes catastròfiques conseqüències de la mobilització de la libido són difícils d’acomodar. Són impulsos elementals, i ens interpel·len com les criatures primitives que encara som. He aguantat estoicament la crida alimentària, això sí. Al capdavall, sopar sope tots els dies però no cada dia visite el mestre Dylan.
Més enllà d’altres consideracions, el fet és que el vigor i la implicació d’aquest home de 82 anys a dalt de l’escenari són notables. Més de seixanta anys actuant en públic i, tanmateix, l’esperit sembla intacte. Els vells rockers moriran algun dia però avui encara no és eixe dia.
Sobre les cançons que el geni escull avui, només diré que els dos temes clàssics més remarcables (Gotta Serve Somebody i Every Grain of Sand) pertanyen a l’anomenada trilogia cristiana, l’etapa entre els 70 i els 80 en què aquest autor abjurà del judaisme i passà a considerar Crist el nou messies. Potser és només una coincidència o potser Dylan ens vol dir alguna cosa amb aquests aires transcendents. No se sap mai.
Va escriure en Every Grain of Sand: «I hear the ancient footsteps like the motion of the sea» (Sent els passos del passat com el moviment del mar). Per a ell el passat sempre és una cosa inassible, inconcreta, un perpetu balancí. La nostàlgia no entra en el menú. Per això, potser, no hi ha manera que interprete un tema antic tal com el va compondre. Aquesta nit, però, no l’odie per això. Aquesta nit m’hi he reconciliat. I m’acomiade d’ell, així, com d’un vell amic a qui li perdones totes les mangarrufes. Fins sempre, Bob. I per molts anys.
