Hui en dia, la paraula drets humans es troba en un moment en què el seu valor i el seu significat estan en perill. Davant la realitat que dibuixa Bobbio, en la qual els drets humans són “exigències històriques i socials la validesa de les quals es funda en el consens i la pràctica, no en una naturalesa humana absoluta i insostenible”, ens trobem actualment sota un teló molt diferent. Com a fills de la globalització, el neocapitalisme i la producció a gran escala, es tracten els drets humans com si foren samarretes o sabates.
Han sofrit una pèrdua de significat i un descens en la qualitat, ja que per a aquells que defenen que el sistema econòmic, cultural i social en què vivim aquesta és la correcta forma de desenvolupar el futur global, definint que la globalització ha tingut avantatges en l’àmbit social, com l’extensió dels valors occidentals, de la democràcia i els drets humans.
Què vol dir aquesta última frase? És una pregunta que per a la qual realment crec que ningú té la resposta, perquè, què entenem per valors occidentals? Aquells neocolonials que continuen reproduint aquesta nova forma de domini sobre aquells territoris més pobres que els nostres per a seguir perpetuant la pobresa i, en canvi, la riquesa d’aquells països més rics.
Si aquesta afirmació és correcta, els valors occidentals són aquells que permeten als estats actuar sense escrúpols per fer sentir i notar la seua supremacia davant qualsevol minoria o situació que pose en perill seguir augmentat la seua preponderància. Un exemple clar és l’estat il·legítim d’Israel, el qual fa més de 70 anys que duu a terme una invasió en territori palestí, erradicant el seu poble, la seua societat i la seua cultura per aconseguir el gran Israel que tant desitgen, emprant vocabulari de nociu coneixement històric, com és el cas de l’espai vital i desembocant en diverses guerres al llarg del segle XX, arribant a hui en dia, quan trobem un genocidi massiu.
Davant aquesta expansió dels “valors occidentals”, la rellevància internacional i la importància dels drets humans han sofert un descens proporcional a aquesta. Ja que, realment, no és expansió dels drets humans que els ciutadans blancs, cis i heteros europeus tinguen major càrrega de drets, i major titularitat d’aquests, perquè aquesta té com a resposta que ciutadanes i ciutadans d’altres nacions i països empobrits per aquest “Occident llibertari” sofrisquen la neoexplotació del segle XXI, la qual ja no és realitzada directament i únicament pels països d’elit mundial, sinó que també per les empreses i grans corporacions, i no és només laboral, sinó que és total.
Per tant, aquesta expansió dels valors occidentals ha tingut com a conseqüència una pèrdua de valor i de sentit dels drets humans, ja que la definició que apareix en la Revolució Francesa: “drets naturals i imprescriptibles de tot individu, que constitueixen el fonament d’una societat justa i lliure”, no està actualitzada hui en dia, perquè aquesta intangibilitat humana dels drets humans és retirada o degradada amb l’objectiu del desenvolupament econòmic i l’enriquiment de les elits, les quals, mitjançant un perfecte ús de les relacions públiques, la publicitat i l’image washing, aconsegueixen deshumanitzar qualsevol individu que no siga ell mateix. Es genera així una submissió, sota el paradigma del nostre sistema econòmic i d’organització, en què el fet que altres individus sofrisquen a l’altra banda del món no genera cap empatia real, pot ser que en un inici genere un rebuig, però aquest no perdura, ja que aquesta “dissociació humanitària” desapareix quan l’individu torna a adonar-se dels seus privilegis, i de la seua posició de superioritat, o que ell entén de superioritat, atés que no assumir la teua realitat social i la teua realitat de classe permet una forma més fàcil de viure. La ignorància sempre és la solució més fàcil.
