Un dels grans avanços socials del dit món occidental va ser l’establiment de la jornada de huit hores diàries de treball. Va ser possible després de reivindicacions i moviments obrers organitzats pels sindicats i altres entitats laborals, des de la segona mitat del segle XIX. No va ser un camí pla ni recte. Hi hagueren moltes revoltes en tots els sentits. A Espanya, la jornada de 8 hores es va implantar en 1919. Va ser dels primers països a establir eixe horari.
Per a això va valdre la presa de consciència i empoderament de la classe treballadora, després de jornades ben llargues, treballant de sol a sol o d’estrela a estrela, en el cas de la mineria i altres faenes.
La jornada de huit hores diàries al principi d’establir-se es multiplicava per sis a la setmana, ja que el dissabte es treballava. Ara, majoritàriament, no, cosa que va significar també una conquista dels treballadors i treballadores. En eixa línia de reducció de l’horari laboral, estem a les vespres de rebaixar-se, per prescripció del Govern d’Espanya, l’horari oficial dels funcionaris de 37,5 hores setmanals a 35, que ja es fa en molts llocs públics. L’anunci és per a l’Administració General de l’Estat, però també haurà de ser per a les administracions autonòmiques, ajuntaments, per a Justícia i altres administracions públiques.
Totes eixes reduccions del temps de treball i augment del temps d’oci o entreteniment són avanços socials ajudats pels progressos de caràcter científic i tecnològic.
Però, mentres ací la discussió és si 40, 37,5 o 35 hores, ara han aparegut salvadors de les pàtries que preconitzen increments considerables de la jornada laboral. Ja hem sabut que l’esperpèntic Javier Milei, president d’Argentina, i el seu govern han aprovat la jornada de 12 hores diàries, a banda de retallades en les indemnitzacions en els acomiadaments i les reduccions vacacionals. També hem pogut enterar-nos de les propostes de l’estrambòtic Elon Musk, aliat, dia sí i dia no tant, de l’extravagant i també esperpèntic Trump. El grotesc multimilionari amo de X, (twitter), Tesla, SpaceX, etc., proposa 80 hores setmanals. Són horaris de fa més de 130 anys. Ja sabem que il·legalment se n’han fet sempre i se’n fan ara en alguns llocs i faenes regits per explotadors sense escrúpols, però tant Milei com Musk i molts altres proposen que eixes duracions laborals siguen les legals i oficials. De fet, a Argentina ja ho són, cosa que ha provocat multitudinàries manifestacions de treballadors en contra d’eixa mesura.
Com sabem, Milei i Musk representen molt bé l’ideari de la ultradreta, són referents mundials molt clars d’eixa ideologia. Ací, els seus homòlegs són els de Vox, principalment. I els treballadors que han votat per eixe partit deuen saber quines són les propostes dels seus equivalents internacionals més ‘modèlics’. En matèria de jornada laboral, de disminució d’hores de treball, res. I servicis públics gratuïts, a la baixa. “El que quiera cultura o educación que se la pague”, va dir el finat Sánchez Dragó, conseller àulic de Vox, en vida.
No s’explica que en un món en què la ciència, la tecnologia en general i la cibernètica, en particular, estalvien tantíssim temps de treball, de desplaçaments, de recerca, de capacitat d’arreplegar i mostrar informació de tota classe en relació a fa molts anys, hi haja qui plantege o decidisca augmentar l’horari laboral a quasi doble del que es fa ara en la majoria de països de cultura occidental.
Només des de la cobdícia desmesurada i les ganes i desitjos del retorn a una societat de vassallatge, d’explotació laboral i de falta d’humanisme es poden entendre eixes propostes i/o decisions, que, si quallaren en el nostre món occidental, significarien el retorn a un passat que ja pareixia superat indefinidament. I és que caigut el mur de Berlín, 1989, i desaparegut el “perill” del comunisme, el capitalisme, des de fa més de 30 anys , busca totes les fórmules al seu abast per a que els rics siguen més rics i els pobres que seguisquen sent pobres o més pobres.
Com que ara ja sabem com les gasta l’incomprensible, però real, trumpisme i els seus adlàters, seguidors o anàlegs, podem intuir indefectiblement les polítiques laborals que Vox imposaria, si poguera. I també les educatives, culturals, socials, etc. I caldrà fer pedagogia dels valors que ja coneixem de la democràcia i de l’estat de benestar, antídots preventius de la toxicitat de la patriòtica, també trumpista ultradreta.
