El diari Información i les xarxes socials comentaven aquests dies, no sense indisimulat orgull alicantinista, l’ocurrència d’una xica, influencer en diuen ara, que es va passejar pel centre d’Alacant, mostrant un cartellet que resava «Don’t ask por paella, ask por Arroz». Tot un cant al plurilingüisme? Evidentment no, hauria d’haver escrit «for», però el subconscient és traïdor i l’espanyola que deu portar dins, es va manifestar en forma de «p». Però parlem del fons de la qüestió. En realitat què volia transmetre als hipotètics turistes, visitants ocasionals de la ciutat, que es passejaven per l’Esplanada o la Rambla?
Senzill i alhora complex: que la paella és valenciana i nosaltres, els alacantins, no ho som. Que som alacantins, carai! Però, veges per on, efectivament, la paella és valenciana i nosaltres, els alacantins també ho som, de valencians, per molt que alguns insisteixen a dir-nos el contrari. I fem paelles, però també fem tota classe d’arrossos, com fan d’altres valencians siguen de l’Horta de València, de l’Alcoià o dels Ports. La incitació al canvi de nom és, d’altra banda, d’una ignorància enorme sobre la riquesa de la gastronomia valenciana, de nord a sud. L’arròs amb fesols i naps, si el fas a Massamagrell o a Benifaió, s’ha de dir «paella de fesols i naps»? O un arrós a banda, servit a un restaurant de la Malva-rosa, s’ha de dir «paella a banda», per diferenciar-se dels alacantins? Evidentment, no.
Qualsevol que tinga una mínima curiositat pels menjars nostrats, o per la cuina de l’arrós, sap distingir una cosa de l’altra. No és el que porta dins el guiso, és on i com es fa. La paella, que no paellera, és el nom del recipient on es cuina, i alhora també el nom del plat resultant. Les paelles de ferro són ben modernes -del segle XIX-, i vingueren a substituir les cassoles planes i baixes de fang on tradicionalment es feia l’arrós sec, acompanyat dels productes de la temporada de cada zona. Arrossos caldosos o melosos són una altra història; es tracta de menjars quotidians -de cucina povera, que diuen els italians- fets a totes les cases del País Valencià, mancats de la connotació festiva que dona l’opulent i barroca paella. I tots en fem, de paelles i d’arrossos. Que la paella feta a la ciutat d’Alacant siga diferent a la de València, depèn dels ingredients, no tant d’unes mínimes variacions en la factura que, en tot cas, són cosa de cada família, com allò de sofregir l’arròs…
Però tornem al fons de la cosa. No em digueu conspiranoica, crec que es tracta més bé de sinergies negatives, però justament el cartellet es passeja per la capital de la província quan des de l’actual govern de la Generalitat, a propòsit del 9 d’Octubre, se’ns insisteix en la nostra suposada identitat espanyola provinciana: som tres províncies, diu l’Honorable President Mazón. Desposseir-nos de la llengua pròpia -sí, també als que no la tenen com a llengua familiar-, menystenint-la, ocultant-la i dificultant el seu estudi, privar-nos de la idea que som un únic poble, divers de nord a sud, és un clàssic de la dreta. Oculta això un cert complex d’inferioritat respecte de València?
Som una ciutat turística, diu l’alcalde Barcala, però tal volta algun turista que venia tot il·lusionat a menjar-se el plat valencià internacionalment conegut com a paella, acabe menjant-se un arròs tres delícies, per fer província, clar.
