Gran part de la memòria democràtica està ocupada per noms d’homes, resultat de la desigualtat que encara persisteix, especialment, entre altres raons, perquè el protagonisme de la historiografia ha estat en mans dels homes. Així doncs, he donat algunes voltes a la qüestió i he pensat que caldria, en vespres dels 50 anys del final de la dictadura, fer una mena de llista d’aquelles dones valencianes que van fer quelcom contra el silenci i l’opressió del franquisme.
Les condicions pròpies de la clandestinitat, recordeu que bé perquè els noms no havien de ser coneguts, bé per altres circumstàncies, exigien un considerable anonimat, sobretot quant a les dones. Per tant, qualsevol llista serà limitada, amb omissions. En el cas de les relacionades amb els maquis, també seria per manca d’investigació. Però caldria evitar sectarismes, dit siga de pas, ja que és un mal que dissortadament encara observem sovint en part dels papers que llegim.
Pensant, doncs, en noms, n’apuntaré alguns, i segur que en mancaran molts, la meua memòria em falla: Jacinta Gil Roncales, Maria Pérez la Jabalina, Matilde Salvador, Teresa Marco, Presen Sáez, Celia Amorós, Dolors Monferrer, Paqui Llopis, Olga Quiñones, Trini Simo, Elia Serrano, Cristina Piris, Soledat Garés, Empar Lluch, Fina Alberola, Merxe Banyuls, Asunción Marco, Judit Hernández, Charo Altable, Josefina Arlandis, Isabel Clara Simó, Llum Quiñonero, Glòria Marcos, Paquita Mocholí, Dolors Llovet, Carmen Pertejo, Carmen Alborch, Carmen Soto, Catalina Socias, Cristina Piris, Carmen Hinarejos, Lucila Aragon, Maria Antonia Caro, Elisa Sanchis, Marisa Ortega, Concha Blat, Amparo Ferrando, Carme Martínez, Judit Garcia Hernández, Rosalia Sender, Concha Gisbert, Pilar Tormo, Mercedes Madrid, Marisa Ortega, Josefa Ortega, Empar Sarabia, Maria Conca, Mercedes Belinchón, Carmen Arjona, Dolores Garcia Cantús, Carme Martínez, Teresa Mahiques, Marga Sanz, Àngels Martínez, Pepa Tortosa…
Moltes d’aquestes dones també havien de sofrir el masclisme dels seus companys de lluita o, en el seu cas, de la corresponent parella. La lluita en la feina, al barri o qualsevol altre espai, fou feta per eixes dones que també anaren introduint la lluita feminista. En aquest punt, la majoria dels relats historiogràfics redueixen el protagonisme feminista al Moviment Democràtic de Dones (MDM), ignorant altres opcions més radicals. És cert que l’esmentat moviment, impulsat des del PCE, fou el més estructurat en l’àmbit estatal; no obstant això, la realitat era més ampla o rica en matisos, és a dir, en continguts d’idees o alternatives.
Amb el present paper sols intente fer una crida d’atenció, ja que es limita a ser un testimoni de la meua experiència i relacions. De segur que resultarà insuficient, ho reconec, això sí, tinc plena confiança que avançarem en el reconeixement de les aportacions de les dones a l’antifranquisme. No ignore, però, que s’ha encetat la feina, tenint a l’abast alguns llibres i estudis en curs, donant notícia de compromisos i aportacions sobre aquelles dones que, des de la seua independència, en uns casos, o el seu vincle de partidista en altres, contribuïren a guanyar espais de llibertat, condicionant la conquesta de la democràcia, la qual no fou exclusivament resultat dels pactes de les elits.
