Fa uns quants dies apareixia la notícia que a una senyora no la deixaven ser integrant d’una confraria per ser dona. També fa poquetes dates, en el Levante-EMV i en el Seis Doble, podíem llegir un reportatge sobre la prohibició o acceptació de dones en algunes confraries d’Alzira, de Xàtiva i d’altres pobles valencians. Pareix que hi ha llibertat d’admetre o no la presència de fèmines en les files d’estes agrupacions. I sembla que la decisió està en mans dels components de cada congregació d’estes, sense la intervenció de la superioritat religiosa. Que lliberals! Els canonges, bisbes i altra autoritat eclesiàstica deixen en llibertat els confrares d’a peu per a decidir la presència o absència femenina en les seues confraries. Però que curiós que eixa llibertat s’atorga a decisions que afecten el compliment d’un dret humà com és la igualtat home-dona.
Això, el vet a les dones a la pertinença a una confraria, és una clara discriminació cap al gènere femení, cosa intolerable i inacceptable en un país democràtic com és Espanya. Si eixes entitats o qualsevol altra organització o associació, en este país, tingueren una norma que prohibira la presència o l’afiliació de persones negres, orientals, homosexuals o d’altres «diferències», això seria motiu de denúncia per antidemocràtica i contrària als drets humans. I evidentment, seria una norma inconstitucional. Però clar, amb l’Església hem topat. Esta institució, catòlica, apostòlica i romana, basa part de la seua organització, precisament, en el no compliment dels drets humans referits a la igualtat entre hòmens i dones, en l’ocupació de càrrecs o responsabilitats en el seu interior.
Com sabem, les dones no poden dir missa ni administrar els sagraments, excepte en casos molt especials, ni exercir cap funció pròpia dels prelats. Les dones no poden ordenar-se ni ser sacerdotesses, i consegüentment no poden ocupar ningun càrrec ni dignitat superior de l’Església, com els de canonge, bisbe, arquebisbe, cardenal o papa. La dona és un ser inferior al si de l’Església catòlica, per a ocupar càrrecs eclesiàstics. Això no hauria d’ocórrer en països civilitzats i democràtics com este.
Resulta estrany que els moviments feministes no s’hagen posat a combatre persistentment eixa anomalia democràtica. I des dels poders polítics, tampoc.
II una nota humorística. Resulta còmic que els diccionaris, tant de valencià com de castellà, registren el femení de sacerdot, rector (referit a capellà), bisbe, arquebisbe o papa, com a sacerdotessa, rectora, bisbessa, arquebisbessa i papessa, quan no n’hi ha cap. L’Església podria prendre nota dels diccionaris, ja que ignora alguna llei i alguna norma de la civilització democràtica i de la justícia igualitària i universal. I a vore si alguna vegada els catòlics tenen una papessa, ben dona, no com la Joana, del segle ix, papa Joan VIII o Benedicte III, que era un home travestí.
La papessa Joana va parir
Com tot lo món mundial sap, eixe Pontífex Suprem, que ha passat a la història com a la papessa Joana, era una senyoreta alemanya que es va fer passar per mascle per a ser retor. Tan bé ho va fer, com a prelat home, que anà pujant de graduació eclesiàstica i arribà al Papat. La seua condició de femella es va descobrir en una processó, de Sant Pere del Vaticà a Sant Joan del Laterà, perquè es va tirar mà a les parts per un gran dolor, va caure a terra i allí mateix va parir un bebé. Com que els papes mai infanten, es va destapar que no era home. També es va descobrir que era un/a pecador/a, per practicar sexe i per ser un transvestit. Naturalment va ser desposseït/ïda del Pontificat.
A partir del deliciós i simpàtic engany papal, la Cúria i el cardenal camarlenc inventaren la figura del Palpati, que era un diaca que comprovava la masculinitat del cardenal que el Conclave havia triat per a ser el nou papa. Ho feia ficant la mà per un forat de baix de la cadira papal, especialment dissenyada i feta per a eixa comprovació, i palpant-li l’escrot (o bossa) a l’elegit, especialment els testicles i, comprovat el seu aparell reproductor de baró, deia en llatí, «Té dos ous i li pengen».
Tot seguit a eixa comprovació oval, i supose que també penisal, el camarlenc pronunciava les dos santes paraules Habemus papa, i la fumata blanca començava a eixir per la finestra vaticana. Mai tocar els collons a algú ha sigut tan decisiu ni determinant. I mai un tocacollons diferent ha arribat tan alt com els que tocaven les boles als aspirants a papa.
