The times they are changing. Sí. Certament. Sempre ho ha fet, això de canviar el món. Però possiblement per culpa o a causa si volen vostès, de les noves tecnologies ara ho fa de manera més i més ràpida. No era igual viatjar en carro o en tren que fer-ho en avió ni comunicar-nos diàriament, si volem, amb l’altra part del món. I això canvia molta vida.
Tant que allò que fa dos dies era impensable ara és habitual. I algunes mostres d’això són nefastes i perverses. Però n’hi ha de bones. I ben bones.
L’avanç del paper de les dones en la societat, per exemple. No en totes, clar. Però sí en la nostra més immediata fins i tot.
Veure quatre senyores majors, és a dir, des dels seixanta als vuitanta anys, assegudes en una terrassa d’un bar no era cosa habitual.
Ara les veus i veus com riuen. I com s’han vestit amb robes de colors. I com parlen d’allò que volen i els importa. Els homes, diuen elles, no són de tant parlar. I s’entretenen anant al camp o al bar. No són tan participatius com elles. Que, a més fan molta més pinya que els barbuts.
Eixes dones tenen ara la llibertat que no han tingut quan eren joves o majors. Hi havia la família i el treball. Tants treballs, sovint no pagats. I saben aprofitar-la. Tenen un posar relaxat i amable. Alguna té un problema físic o ha d’acomplir encara alguna feina penosa. Però la tònica general és la de disfrutar amb consistència i benefici l’oci que s’han guanyat a pams.
I una li diu a l’altra –Has vist que templat va avui Vicent? L’altra mira, fa un somriure discret, mira … i afirma.
El món d’aquestes dones majors actuals té ara tot l’encís de qui ha vist, criat, assumit i lluitat. Mai, en la seua joventut, no haurien imaginat una vida similar a la que ara porten. Les seues mares, les seues àvies no havien fet altra cosa que treballar. Fer-ho fins a l’hora de la malaltia aniquiladora o fins a la mort. No hi havia res més. Ni tan sols cap idea que permetera imaginar tals coses.
Però s’hi han adaptat. Com sempre ho havien fet a allò que vinguera. D’on fora i amb el que fora. No hi havia alternativa. Però allò que és fantàstic d’aquesta gent és que han sabut adaptar-se amb una rapidesa inusual i amb profit. I no és que vagen a prendre la fresca al parc o al bar. És que, també, van a la biblioteca i al mercat si volen. O prenen cura dels nets i netes. Però ho aprofiten tot. Van al gimnàs si els cal, o a fer una caminada quan no fa calor vora el riu. També visiten una amiga o van al podòleg i, clar, molt al metge. O viatgen amb l’Imserso a aquell lloc que sempre havien somniat veure.
Quina saviesa els ha fet acceptar i aprofitar amb gràcia tot aquest temps de llibertat que ara tenen?
El fet és que no només es diverteixen amb totes aquestes activitats, sinó que posen als carrers de pobles i ciutats una alegria abans no coneguda. I, a més de passar-ho bé, són un exemple per a futures generacions. Per a les quals van construir un entorn carregat, en general, amb molta generositat i altruisme. I estan ben contentes d’haver-ho fet mentre es fan un café amb gel o esmorzen. La resta del dia tal vegada la passaran feinejant en una cosa o altra. Però ningú els pot llevar eixos moments de llibertat casolana a bon preu.
