Per deferència de Rafa Molés, de la productora Suicafilms, acabe de vore el documental Domingo, domingo, dirigit per la jove cineasta Laura Garcia Andreu. És un producte que recomane vivament: està rodat amb amor i intel·ligència (el còctel més imbatible del món), i això es nota. Està disponible en Filmin.
En realitat, Domingo, domingo es ven com una “comèdia documental”, rètol ajustat quan es comprova l’aire desimbolt i irònic amb què es conta la història d’un llaurador de les Alqueries (Plana Baixa) que, fart de lluitar contra la destrucció programada dels camps de tarongers, intenta patentar una nova varietat de mandarina descoberta per casualitat per una mutació en un dels seus camps.
Però no vos enganyeu: la mutació en qüestió és el McGuffin d’aquesta història, per usar una expressió cara al gran Alfred Hitchcock. La trama avança amb aquest esquer però el que hi descobrim és una melancòlica elegia pel camp valencià. Una al·lusió que m’ha arribat molt endins, i que no puc més que aplaudir i plànyer alhora.
Ara que encara està en peu l’última generació de llauradors valencians, entonar un cant trist pel seu ocàs és oportú i també un poc amarg. Pense en hòmens com mon pare, que als seus 95 anys encara cuida dels seus camps i ho farà fins l’últim alé, perquè coneix cada arbre com si fora un fill i no sap fer res més des que, als deu anys, va haver de fer d’adult de sa casa perquè a son pare el van empresonar –condemnat a 30 anys- pels crims imaginaris que el franquisme li va adjudicar.
El món que està morint davant dels nostres ulls és el món de la taronja valenciana, vampiritzada per les multinacionals que ofeguen els productors amb preus ridículs, quan no els obliguen a pagar royalties per produir varietats (tango, orri…) considerades més rendibles que la clemenules, la reina de les mandarines de la Plana Baixa.
Com diu Domingo al film, “El llaurador és el que més fa i el que menys cobra. Eixa batalla està perduda totalment”. I té raó. Per això contemplar aquests herois d’un món que s’acaba és un espectacle que té alguna cosa de tragèdia grega.
Un dels encerts del documental és deixar parlar els vells llauradors de les Alqueries que es reuneixen al casino del poble. En el seu robust i expressiu valencià de la Plana, aquests ancians ja fora del tràfec laboral però encara lúcids reflexionen des de diferents realitats (hi ha comerciants i llauradors junts) sobre com es podria arreglar l’inevitable declivi del camp. No arribaran a cap conclusió operativa, mentre la vida anirà passant, els preus de les taronges restaran congelats com en els últims trenta anys, els costos de producció seguiran pujant, els directors dels magatzems estrenaran cotxe nou cada temporada mentre asseguren que no poden pagar més per quilo i els porcs senglars i les noves plagues de la taronja estrangera acabaran d’arruïnar els nostres tarongerars.
Al final, Domingo decideix fer un pensament i, com han fet molts al seu voltant, avaluar racionalment si no serà millor arrancar els tarongers i dedicar-se a conrear alvocats, papaies o mangos…
Ser valencià, en el fons, és un poc això: estar a l’expectativa de qualsevol exotisme que ens extirpe les arrels i convertisca un antic poble orgullós i pacífic en una part de l’oferta indiferenciada d’un globalisme digne de millor causa.
Les Alqueries és un poble de poc més de 4.000 habitants entre Borriana i Vila-real. Encara arrossega –per aquelles misèries polítiques- la realitat d’un nom ridícul en castellà: Alquerías del Niño perdido (sic). Ací va nàixer el Domingo del film però també Carles Peris, actual secretari general de la Unió Llauradora i Ramadera del País Valencià. Ningú com ells sap que, amb el final de l’agricultura valenciana tal com la coneixem, no és només un sector el que es transforma: és l’ànima d’un poble el que es dilapida i es ven.
Així passa, en efecte, la glòria del món.
