Dogma i heretgia

Fent-me ressò d’un text que em passà un amic de tertúlia, vaig subtitular «La batalla cultural» l’anterior article «El sentit comú com a dipòsit». De batalla cultural podríem qualificar també la lluita contra l’excessiu teocentrisme medieval que comentí en «Progressos i regressions», una història que reprendrem. Les divagacions de hui seran sobre el dogma, com a conjunt de creences compartides que forma part del sentit comú dels seguidors de qualsevol religió (o ideologia), i del vincle que existeix entre dogma i heretgia.

Et pot interessar

La gestació de la ciència moderna

En les ciències, axiomes i principis –que prendré com a sinònims– són enunciats bàsics que s’accepten com a evidents, i partir de les quals, enraonant correctament, es desenvolupa una teoria. Per exemple, «La impossibilitat del buit» o «el moviment dels planetes en òrbites circulars perfectes» eren principis de la ciència aristotèlica. 

En la ciència, els principis participen del mateix caràcter de creença indemostrable que tenen els dogmes religiosos. Ara bé, en la recerca de la veritat, la ciència produeix coneixement provisional permanentment sotmés a revisió d’acord amb les noves evidències i dades que apareixen. I malgrat que tracta de protegir els axiomes de les teories abans de canviar-los (per exemple, afegint supòsits addicionals que compliquen la teoria), accepta el seu escrutini quan s’acumulen massa fallades i complexitats. I així, la insatisfacció de Copèrnic amb el sistema geocèntric de Ptolomeu procedia tant de la inexactitud dels càlculs que proporcionava (l’acumulació d’errors, amb dotze segles d’existència, els havien fet més evidents en relació amb les dades observables) com de l’excés de complicacions que tenia. En les ments amb actitud científica s’obrí pas l’heliocentrisme.

Tanmateix, un tret distintiu de les religions és l’afany de romandre i perpetuar-se de forma fidel als fonaments fundacionals. En la síntesi escolàstica la ciència aristotèlica s’acomodà a la doctrina catòlica. El geocentrisme, per exemple, harmonitzava amb la posició especial de l’home en el cosmos. Creat per Déu a imatge i semblança seua en el sisé dia de la creació (Gènesi 1:26), el lloc més adient per ell era el centre de l’univers. Establert per l’autoritat de la jerarquia, en l’àmbit de la religió el geocentrisme era un enunciat dogmàtic, indiscutible i ineludible. Qualsevol proposta que considerés un Sol central i estàtic i una Terra en moviment, era herètica i contrària a les Sagrades Escriptures (per exemple Josué 10:12-13, citat en «L’actitud científica», on es conta que el Sol es va detindre perquè s’allargués el dia). I així fou declarada en 1616 i 1633 en el procés a Galileo Galilei.

En l’esfera religiosa, els llibres sagrats contenen la veritat revelada a la qual es busca acomodar l’explicació dels fets. I els dogmes són enunciats que s’harmonitzen amb la literalitat dels textos sagrats, que escrits en un registre literari, i sovint metafòric, faciliten una varietat de lectures. Les interpretacions de les autoritats religioses són font del dipòsit del sentit comú del col·lectiu de creients.

L’actitud científica fa servir altres mètodes. Per explicar un fenomen és habitual considerar diverses hipòtesis que puguen ser contrastades amb les observacions. Algunes no satisfan les dades i simplement són considerades invàlides, no herètiques, un qualificatiu amb una forta càrrega moral. El problema amb la cosmologia era que, ja des de la publicació de l’obra de Copèrnic en 1543, els defensors de l’heliocentrisme i el geocentrisme s’enfrontaven des d’àrees distintes del coneixement, amb objectius divergents, amb ferramentes i mètodes intel·lectius diferents. 

Oblidem ara la ciència i limitem-nos a l’àmbit religiós. La relació de reciprocitat entre dogma i heretgia s’hi insereix en la lluita per fer prevaldre la interpretació pròpia. El dogma és inqüestionable, i les heretgies són les idees o creences que no s’ajusten al dogma. En el vincle entre un dogma (A) i una heretgia (B) els rols són intercanviables. I així, els defensors de la idea o creença (B) poden considerar herètica la proposta (A). Aquesta substancial relació entre dogma i heretgia, es manifesta en els processos pels quals diferents fraccions d’una religió se separen unes d’altres afirmant els seus dogmes contra les heretgies dels altres.

El cristianisme neix com una separació del judaisme. En essència, les autoritats rabíniques no admeteren que Jesús fos el khristós, la veu grega per l’hebreu maixiah (messies), anunciat pels profetes, i que portaria la pau i harmonia al món (l’era messiànica). Malgrat les diferents interpretacions doctrinàries que sorgiren entre el cristianisme ortodox oriental i el cristianisme catòlic romà, i alguns episodis de tensió, les dues esglésies romangueren en comunió durant un mil·lenni, fins que en 1054 es creuaren excomunions recíproques en el que es coneix com el Cisma Est-Oest.

En els primers temps de cristianisme, quan era un col·lectiu perseguit, la solució tolerant al conflicte de les diferents interpretacions de les escriptures era l’excomunió (expulsió o separació) dels herètics i la convivència en pau de les diferents fes. Després, ja havent obtingut oficialitat i poder, en temps d’institucionalització, ja protegit pels emperadors, i amb el poder terrenal al seu servei, anà guanyant presència la solució coercitiva, que es resol en termes d’amenaça i de força física. I en aquest terreny, dogma i heretgia ja no són permutables. El dogma preval i l’heretgia és perseguida. El cristianisme catòlic romà també es construí bregant-se i afirmant-se contra les heretgies. I per exemple, a les albors del segle V, Agustí d’Hipona debaté i escriví contra arrians, maniqueus, pelagians i donatistes, produint conceptes teològics que perduraran durant tota l’edat mitjana.

En l’àmbit sociopolític sol parlar-se de principis (com a sinònim de dogma)⁽¹⁾ pels enunciats que proporcionen contingut del sentit comú als col·lectius de seguidors de cada doctrina. Tanmateix, com a les religions, funciona un esquema dogma-heretgia. Les acusacions de manca o excés de puresa en els principis hi apareixen, i els cismes s’hi donen. Quan un dogma és dominant, i té al darrere la força i la voluntat d’usar-la, sovint l’heretgia també és perseguida. Sortosament, en aquest àmbit, i en els nostres temps, disposem d’un conjunt de principis universalment consensuats i reconeguts: la Carta Internacional de Drets Humans. Malauradament, els qui tenen poder i voluntat de no fer-li cas, sovint no en fan, de cas.

(1) S’anomena part dogmàtica a l’articulat de les constitucions que recull els principis fonamentals i la col·lecció de drets i deures.