L’esport al llarg de la història ha acompanyat l’ésser humà d’una manera més o menys organitzada, però sempre s’han considerat com a dos elements perfectament compatibles. No obstant això, la seua evolució ha estat significativa al llarg dels segles.
L’activitat física, quan els nostres avantpassats encara eren nòmades, estava relacionada amb la caça, s’organitzaven caceres i danses rituals. Era una expressió merament espiritual i de reconeixement social.
Després, amb el pas dels segles, cada civilització va anar aportant els seus jocs, que de vegades tenien un enfocament lligat als déus i en altres escenaris, només hi havia una diversió per competir i aconseguir èxits. Per exemple, en l’Antiga Grècia se celebraven els Jocs Panhel·lènics, dins dels quals formaven part els Jocs Olímpics, els Pítics, els Nemeus i els Ístmics. En totes aquestes competicions hi havia ofrenes a distintes divinitats i, fins i tot, si hi havia participants que es convertien en autèntics herois també els idolatraven i s’alçaven estàtues i inscripcions per honrar la seua memòria.
Però què ocorre en aquelles societats organitzades des d’un marc occidental i cristià? No he sigut capaç de cercar en Internet els orígens d’aquests costums dels clubs esportius de realitzar una ofrena de flors a un sant o una verge. En canvi, sí que s’hi poden trobar exemples d’ofrenes per commemorar un dia important, l’aniversari d’una llegenda de l’esport, un homenatge d’un tràgic succés del passat relacionat amb un equip, etc.
Aquestes tradicions catòliques -segurament com feien els grecs o els romans- tenen poc menys d’un segle i sempre han estat més arrelades en els clubs de futbol, però també ho veiem en el bàsquet, com ha fet l’equip femení del València Bàsquet després de guanyar el campionat de lliga. Es tracta de cerimònies senzilles: els capitans o les capitanes han de pujar amb flors i el trofeu que hagen aconseguit en companyia del capellà de torn, aguantar un sermó i posar per a la fotografia que eixirà en les notícies o en un diari esportiu. És a dir, li agraeixen al patró o patrona de la ciutat que haja interferit en l’èxit de tota la plantilla. Respectable i legítim per als i les creients.
És lògic que els musulmans o els jueus, que hi ha en els equips no participen en aquest tipus de ritus inventats pels il·luminats per Déu. Però, i els jugadors que són ateus? Dubte molt que aquests jugadors en els seus contractes s’hagen atrevit a incloure clàusules en què no estiguen obligats a participar en cap ofrena religiosa. En definitiva, qüestió de sentit comú.
