Aquesta setmana, Pakistan ha patit les pitjors inundacions que es recorden. Un terç del país ha quedat submergit, amb 33 milions de persones afectades i milers de morts. El llac interior que s’ha creat és de tal magnitud que fins i tot és visible des de l’espai. La notícia, però, a penes ha commogut als grans mitjans valencians o espanyols. Ni portades ni reportatges especials. Algunes peces d’agència per cobrir l’expedient i avant.
Aquests fets arriben després d’un estiu en què s’han polvoritzat tots els rècords de calor. De fet, a regions del Pakistan s’han superat els 50 graus, arribant al llindar en què la vida humana comença a ser inviable. A la sequera històrica –a la península Ibèrica la pitjor en 1.200 anys- l’han acompanyada devastadors incendis forestals. I aquests dies s’està formant un inèdit huracà a l’Atlàntic que podria xocar contra costes europees. Per aquesta tardor s’esperen temporals assoladors com a conseqüència de l’excés d’evaporació d’aigua en un mediterrani que ha arribat als 29 graus. El canvi climàtic –o l’escalfament global, expressió més acurada- ja no és una vaga amenaça de futur, sinó una realitat palpable.
Sobre aquest fet, el consens en la comunitat científica és total. Amb tot, lobbies poderosos interessats a portar el sistema al límit per quadrar els resultats trimestrals i certes opcions polítiques segueixen alimentant el negacionisme climàtic més irresponsable. I què fan els grans mitjans? L’exemple més salvatge és segurament el de programes com el de Todo es mentira, un fragment del qual ha circulat abastament per internet, on Esperanza Aguirre i Fran Hervías es mofen i ridiculitzen un científic que alerta dels perills de l’escalfament global, en una escena digna de la pel·lícula Don’t look up.
Però siguem sincers, açò és força excepcional. La gran majoria de notícies assumeixen el canvi climàtic com una realitat i un problema greu. Però aquesta informació conviu –i sovint queda relegada- amb la vida «com sempre». Els conflictes estivals amb les companyies aèries, les dades d’increment del turisme, les picabaralles polítiques o els embussos de trànsit. Les tímides polítiques de reducció d’emissions i mitigació dels efectes que s’estan fent es poden en dubte per interessos partidistes i fins i tot, sovint es presenten com a «excessives» o «radicals». Els mitjans de comunicació tampoc han canviat la seua dinàmica en què la informació és un producte d’entreteniment més i no un material bàsic per tal que la gent puga formar-se un criteri i prendre decisions racionals. El món ja pot cremar, que el show ha de continuar.
En aquesta «novetat informativa» costa fer-se càrrec de la gravetat de la situació. Si tothom marxa de vacances en avió, els creuers estan plens i el govern subvenciona les fàbriques de cotxes, qui s’ha de prendre seriosament el canvi climàtic? (I tot açò sense tenir en compte la publicitat! Imagineu anuncis de viatges en plena pandèmia?) Si a aquesta banalització del problema li sumem l’estat de xoc i negació –com en una situació d’estrès post-traumàtic- en què es troba bona part de la població, doncs tampoc és d’estranyar que les opcions negacionistes guanyen cada volta més adeptes.
