Ara que Donald Trump i el seu assessor Elon Musk (quin perill…) estan a punt d’arribar a la Casa Blanca, és un bon moment per a preguntar-se com acabarà això d’Ucraïna. La presència de soldats nordcoreans al camp de batalla, des de fa algunes setmanes, no em tranquil·litza gens, si és que la dada és real. Els peons de l’Estimat Líder Kim Jong-un pegant trets a les planes ucraïneses són el símptoma que les autocràcies mundials no estan disposades a perdre la partida. Qualsevol dia s’hi afegirà la Guàrdia Revolucionària iraniana i llavors el món tremolarà de veritat… a no ser que Trump hi force una solució pactada a l’estil de «pau per territoris» i ací pau i allà glòria.
Amb el canvi d’any començarem a vore coses. Tinc, per cert, un parell d’amics que volen convèncer-me que Putin no és el monstre sàdic i fred amb què el dibuixen les potències occidentals. Els escolte amb molta atenció, en primer lloc perquè són amics i en segon lloc perquè qualsevol opinió dissident que estiga argumentada mereix consideració.
L’amic X m’explica que des que Occident va incomplir el pacte tàcit de no expandir l’OTAN a prop de Rússia, tot creant un sistema de seguretat total al marge del territori rus, Moscou s’ha sentit amenaçat. En expandir-se l’OTAN cap a l’est ha provocat la guerra ucraïnesa, perquè Putin no podia tolerar futurs míssils occidentals –diguem-ne- al costat mateix de les seues fronteres. Dona la casualitat que aquest amic X és un defensor aferrissat dels palestins i acusa Israel de genocida. Quan li faig observar que tant Israel com Rússia, a les seues respectives guerres, són «potències agressores» (amb tots els matisos que hi calga), ell retruca que una cosa no té cap relació amb l’altra, perquè Israel ataca la població palestina però Putin ix en defensa de la població ucraïnesa russòfona que prefereix viure sota la jurisdicció de Moscou.
L’amiga Y em repeteix els arguments sobre l’OTAN i, a més, em recorda el component nazi d’alguns sectors ucraïnesos, originat en el col·laboracionisme de part de la població local amb la invasió hitleriana del 1941. Tot això és veritat, retruque jo, però no podeu exigir-me que tinga la més mínima simpatia per un governant –Putin- que es dedica a enverinar els seus opositors… Tampoc sembla impressionar els meus amics –des del marxisme que tots dos professen- el fet que l’extrema dreta mundial veja amb enorme simpatia la figura i la política putinesques. Trump, Abascal, Le Pen, Orban… Els uns tenien fotos amb l’autòcrata rus que van ocultar després de la invasió; els altres continuen orgullosos de la seua estreta camaraderia amb el Kremlin.
La geopolítica pot ser envitricollada i complexa. El que sembla que no eixirà guanyant en 2025, siga quina siga la solució aportada, és la democràcia. I és qui ni tan sols el sufragi universal és capaç de posar ordre en determinades situacions. Òbviament, si pregunten a la població dels territoris russòfons d’Ucraïna si volen viure sota Kíiv o sota Moscou, la resposta serà clara. Però llavors, ¿per què no s’aplica aquesta mateixa consideració a tots els conflictes mundials, inclosos els de l’interior de la Unió Europea? ¿Acceptaria Espanya un referèndum a Gibraltar per a saber si la població local vol ser espanyola o anglesa? ¿O el resultat d’un referèndum legal a Catalunya sobre la independència?
Tot són preguntes. Per sort, tindre bons amics amb qui pots dialogar de tot açò civilitzadament –cosa que no es pot fer ara mateix a Ucraïna- indica que vivim en una part del món on el vernís civilitzatori té una certa profunditat, a pesar de tot.
Contrastar pacíficament opinions diferents és la base d’una certa humanitat. Quan no es pot fer, s’arriba a les guerres. I, després, a les falses paus. Que en 2025, almenys, tot millore ni que siga un poc. És el meu desig.
